La cultura individualista impregna les nostres vides, després de dècades de predomini d’una visió ideològica i política del món, consistent en considerar que les nostres vides només es construeixen a partir de dissenyar i perseguir un itinerari purament individual. Ençà de la derrota en tots els fronts que l’economia social de mercat va patir als anys vuitanta del segle passat i que els consensos sobre l’Estat del Benestar i d’una certa primacia d’allò públic i els interessos col·lectius es varen veure desplaçats per una visió absolutament egoista de la condició humana, que se’ns ha anat inculcant que la satisfacció només s’obté amb l’afany de lucre i amb la consecució d’objectius particulars, els quals hem d’assolir amb oberta competència amb els altres. Viure és competir!, se’ns repeteix des de tots els àmbits i es representa aquesta dinàmica de triomf i fracàs de manera metafòrica i ben eloqüent en el món de l’esport. Es nega, que es pugui obtenir satisfacció amb la pràctica de la col·laboració, la solidaritat i participant en projectes col·lectius. Com que els valors sobre els que se sosté el nostre món ens generen poc més que estrès i tensió contínua, a més de bones dosis de tristesa ara convertida mèdicament en depressió, se’ns indueix a la compensació del consum compulsiu, com una mena de substitutiu també frustrant de les possibles relacions empàtiques amb altres persones.
D’això i de moltes altres coses parla aquest llibre que us recomano. Una reivindicació de les avantatges dels vincles col·lectius i la pràctica dels valors comuns com a vies per a obtenir major benestar i satisfacció personal. Allò que és col·lectiu, participar-hi, com a via per a una vida personal més complerta i més plena. Una crítica a una cultura i un món en el que s’ha vinculat de manera perversa el concepte de llibertat amb el del consum desaforat. Un accés continuat a béns materials que ni ens satisfà i que, no ens enganyem, se sosté sobre l’explotació brutal d’altres persones i sobre un col·lapse planetari que ja no es pot sostenir. A Autoconstrucción. La transformación cultural que necesitamos (Libros de la Catarata, 2015), Jorge Riechmann aposta per una transformació profunda, veritablement revolucionària, cap a l’autocontenció en relació al consum de béns materials, cap a una “autoconstrucció crítica” com a individus i com a societat, que ens portin a mudar els estàndards i els valors actuals cap altres mediambientalment sostenibles i més creatius i satisfactori. Professor de Filosofia Moral a l’Autònoma de Madrid, Richmann té ja una llarga trajectòria com a assagista en el camp de l’ecologia política i és alhora un reputat poeta i traductor. Reivindica en aquest llibre la capacitat humana de modificar una conducta clarament autodestructiva, fonamentada en el malbaratament i un reforçament continuat de l’ego a través de l’individualisme i el consum extrem, per recuperar els vincles col·lectius i la noció de bé comú. No es tracta de refusar els plaers mundans, sinó refusar que siguin acceptables aquells que es fonamenten en la desigualtat social i econòmica i que els comprem a costa dels sofriment d’altres. Recuperar la relació i el bé col·lectiu com a la base de la satisfacció individual. Un bon i imaginatiu llibre!
Josep Burgaya 