Quan el soroll ambiental i el to general dels monòlegs és molt elevat es fa difícil de dir alguna cosa, més que res perquè ningú sembla voler escoltar cap paraula que no tingui per finalitat de reafirmar les seves conviccions. Qualsevol possibilitat de debat o de diàleg han estat fulminats en nom d’una finalitat que sembla fer bons tota mena de mitjans i on s’imposa la disjuntiva evangèlica del “estàs amb mi, o contra mí”. L’independentisme que en les seves diverses tonalitats els darrers temps s’ha convertit de manera clara en el pensament dominant, en això que ara se’n diu el mainstream, ha plantejat les eleccions de diumenge com la mare de totes les batalles, el resultat de la qual ha d’impartir legitimitat per fer un canvi de marxa en el procés diuen que irreversible cap a la secessió. Encara que no està molt clar quines són les regles del joc per llegir els resultats, no hi ha més relat que l’aposta per una victòria que ens ha d’obrir les portes del cel o, en cas contrari, una derrota que ens condemna als catalans a patir les set plagues d’Egipte per sempre més. Encara que de raons n’hi ha, s’ha imposat el traç gruixut i una certa tendència a exercir el hooliganisme. Justament si això fos un plebiscit en sentit estricte, el que es tractaria és de debatre, donar arguments i especialment, reconèixer d’entrada la possibilitat de que es puguin tenir visions diferents i fins i tot de pensar al marge de dinàmiques que tendeixen al maniqueisme.
Alguns, no sé si molts, que no ens sentim partícips una dialèctica reduccionista com la que es planteja i que més aviat tenim seriosos dubtes que cara a aquestes eleccions hi hagi qui ens representi, entenem que el conflicte polític i la falta d’un encaix satisfactori entre Catalunya i Espanya, no està plantejat -i perdoneu si sona pretensiós-, de manera prou adequada. L’equivocació no està en l’independentisme, en el concepte o en la seva convicció. Més aviat rau en haver plantejat les coses amb unes dinàmiques i uns ritmes absolutament irreals i que porten al fracàs i a la frustració de molts anhels. No existeix un canvi d’estatus ràpid, fàcil i sense uns costos molt elevats. Plantejar que els estats de la Unió Europea ni tan sols en puguin pensar la possibilitat, és una entelèquia. Que Catalunya, fent abstracció, seria viable de manera independent em sembla inqüestionable. El problema es no considerar i frivolitzar amb els costos de transició, a banda de les dificultats per obtenir una majoria qualificada de catalans que realment vulgui assumir aquest llarg i costós procés. Tampoc caldria obviar l’independentisme tàctic d’aquells que han considerat que surfejar sobre aquesta onada els assegurava la seva pervivència política, en un acte entre el cinisme i la irresponsabilitat política difícil de justificar.
Es vulgui o no reconèixer, la qüestió principal no són els resultats de diumenge, sinó la dinàmica de fractura profunda de la societat catalana que ja s’ha generat i que previsiblement no s’aturarà amb els resultats electorals. Aquest havia estat un país modern i cohesionat i, encara que els que participen de l’onada dominat no en vulguin sentir a parlar, està quedant profunda i dolorosament dividit i confrontat, i això acostuma a costar dècades en superar-se. La tolerància és un valor fonamental per a qualsevol societat. Parlar de política es fa cada vegada més dificultós a la Catalunya de veritats i processos ni qüestionables, ni tan sols matisables. L’espiral del silenci s’ha posat en marxa, i no pas justament de manera inconscient. Els pensaments unànimes mobilitzats acaben amb la biodiversitat de plantejaments, amb la pluralitat, a base de negar-los. Veure reputats intel·lectuals i periodistes amb actituds intimidatòries a tertúlies i a les xarxes socials, còmodes amb aquest paper, entristeix profundament. La majoria de la gent sembla defensar que els resultats de diumenge faran guanyadors i perdedors. Alguns, potser pocs, ens temem que perdre, el que realment significa perdre, els catalans ja hem perdut.
Josep Burgaya 