L’elecció Jeremy Corbyn com a líder de l’històric Partit Laborista britànic, significa un brot verd dins la previsible i força frustrant dinàmica política de l’esquerra europea. Un relat diferent sobre la situació econòmica i social, que el porta a plantejar polítiques que fugen de la fracassada austeritat i aposten per un renovat i imaginatiu intervencionisme públic amb l’objectiu de reequilibrar forces entre capital i treball, tot establint ponts que impedeixin una desigualtat i una fractura social que ha avançat de manera gairebé imparable. Radicalitat democràtica, noves formes i noves polítiques per a recuperar valors antics que semblaven estar periclitats.
Els factors d’incertesa i de col·lapse, són grans, i caldria afrontar-los. La desigualtat creixent ha estat el resultat d’una aposta liberal-capitalista fallida que ha provocat una profunda divisió social entre inclosos i exclosos. No hi ha economia, ni societat, ni política que es pugui sostenir impunement sobre la dinàmica actual. Com tampoc són per menystenir els efectes evidents i reals que provoca un canvi climàtic que no és sinó el resultat també d’una altra aposta fallida, la d’un desenvolupisme sense límits i la noció que la biosfera pot ser subjugada amb la tecnologia per als nostres capricis. Els límits del creixement són evidents. El creixement econòmic infinit no és infinit, ni tan sols generalitzable en els seus nivells actuals cap els enormes i grandiosos països emergents. L’economia i la cultura del malbaratament no són globalitzables, però difícilment podrem evitar que altres facin el que nosaltres no semblem disposats a deixar de fer. El creixement demogràfic és una evidència que no contribueix justament a guanyar temps per establir els sistemes de resolució dels nostres problemes de fons com a civilització. Els moviments de població a escala mundial que tant ens inquieten seran encara molt més grans i traumàtics, i difícilment les tanques i filats com les que pretenen separar una certa noció d’Europa del Tercer Món ho podran evitar.
Sembla evident la inadequació de la governança a l’estat actual de les coses. Una millor articulació del global i el local sembla inevitable per recuperar el control de certes dinàmiques, però sobretot per recuperar el sentit comú. No és possible mantenir àmbits d’acció restringits a l’àmbit local -el polític-, mentre l’acció d’altres àmbits sigui global i fora de control social –l’econòmic-. Quan les corporacions són globals i les legislacions i instruments de poder polític purament nacionals, la disfuncionalitat sembla molt evident. Els Estats-nació es mostren incapaços de responsabilitzar-se del nostre benestar i van esdevenint un refugi merament simbòlic, mentre que les institucions internacionals que hem constituït disten molt de ser neutrals i mancades, a més, de legitimitat democràtica.
Caldria desfer el llarg camí traçat des de la condició de ciutadans a consumidors, revertint algunes coses i situar el benestar col·lectiu com a objectiu prioritari, així com la sostenibilitat mediambiental i la cohesió de les nostres societats. Sembla inevitable recuperar el paper central de la política en el marc dels Estats-nació i construir de manera paral·lela i si això és possible mecanismes de democràcia global. Les tecnologies de la comunicació, el món digital faciliten alguns processos globals i la participació, encara que els problemes i efectes secundaris del papanatisme tecnològic no hauríem d’obviar que també són grans, tant en forma de control social, d’homogeneïtzació de gustos i cultures i de excés d’exposició i falta de “distància”. La ciutadania més que de mitjans tecnològics dels què està saturada, està faltada de relat -de relats- i de perspectives de futur més enllà de la precarietat , la solitud, el centre comercial com temple i el Prozac i la Viagra com a refugis.
Josep Burgaya 