L’èxode

Sens dubte que el més remarcable i impactant d’aquest estiu en són les imatges de la fúria migratòria africana i de l’Orient Mitjà cap a Europa. Immenses corrues humanes a la zona de Els Balcans que, procedents de Síria i l’Iraq, ho arrisquen tot durant mesos i malden per arribar a la terra promesa del centre i el nord del continent; mentre subsaharians i magrebins s’embarquen en navegacions impossibles per arribar als illots i costes dels països mediterranis, i alguns que han aconseguit d’arribar amb vida, intenten forçar la seva entrada a Gran Bretanya a través del túnel del Canal de la mànega tot concentrant-se a Pas de Calais. Les imatges d’aquest èxode massiu fan feredat i ofenen el mínim sentit de la dignitat humana, més que res per la quantitat i intensitat de sofriment que destil·len. En ple segle XXI, mercaderies, capitals financers, informacions i tecnologia es desplacen amb una facilitat i una rapidesa inusitada, mentre que les persones que es mouen per necessitat i no per turisme, ho fan amb penúries dignes de l’Edat Mitjana. On quedaria el progrés?

És comú en tots els escenaris d’aquest allau migratori tan el desbordament com la temptació a tractar-ho en termes policials repressors i fins i tot militars. Els filats de pues i murs no poden contenir la ràbia dels que es desplacen i l’ús de la força esdevé insuficient a més de poc presentable quan hi ha càmeres al davant per registrar-ho. Les imatges de les corrues de l’Europa Oriental fan rememorar les deportacions de la Segona Guerra Mundial, encara que siguin en color i els desplaçats disposin de telèfon mòbil. Les barcasses de la Mediterrània acaben en bona part en tragèdia  el nombre de cadàvers que sembren aquest mar ja són incomptables. A Gran Bretanya i a Europa en general el drama d’aquesta migració massiva que fuig del no res, és una magnífica ocasió perquè el pitjor de la política i de nosaltres mateixos es posi en evidència en declaracions inapropiades i xenòfobes. Certament que el tema és d’una immensa gravetat i de solució gairebé impossible, però afirmar com fan molts governants amb versions diverses que “primer els de casa”, no resol ni el problema pràctic ni l’humanitari i s’obvia que la pobresa i la misèria existeixen i no acostumen a tenir casa.

Bona part de la gent, vull dir aquella part que encara ens queden valors solidaris i humanitaris, la situació els preocupa, els desborda i els deixa estupefactes. La solució no és senzilla. Després de dècades d’una autèntica “revolució dels rics”, tenim un món on la desigualtat econòmica i social ha esdevingut insostenible, especialment en els territoris on la pobresa, la guerra i la falta d’expectatives els condemna a una situació extrema. Alguns diran que de pobresa i exclusió social a Europa també n’hi ha molta, per tal de criminalitzar aquesta “revolució dels més pobres”. Certament, però els que venen provenen d’allò que abans se’n deia “pobresa de solemnitat”, una falta de tot que no és només ni tan sols principalment econòmica. No és que hi hagi “efecte crida” a Europa, és que l’efecte rebuig en el lloc d’origen es fa insuportable. La gent jove del Sud lluita per la seva supervivència i per donar alguna cosa similar a una vida digne als seus fills. Saben que a Europa els espera inseguretat, la condemna a ser invisibles, treballs mal pagats i exclusió i humiliació social. Comparat a la situació d’on venen la precarietat occidental els sembla una benedicció dels deus. Només de Síria han sortit en poc temps cinc milions de persones. No sé si els podem oferir gran cosa, però com a mínim no els hi hauríem de negar la consideració i el dret a ser tractats amb dignitat.