Mariana Mazzucato. El Estado emprendedor

Aquest es un llibre de referència que ha fet mudar una mica alguns tòpics establerts sobre la teòrica major eficiència i capacitat innovadora del sector privat en relació a un condemnat sector públic a ser ineficaç i malgastador. Un llibre del que s’ha parlat i es parlarà molt encara, ja que proposa de manera ben fonamentada el canviar els paràmetres de valoració -també de relació- entre sector públic i sector privat, tot plantejant establir uns nous termes de relació simbiòtica, fet pel qual caldrà que els partidaris de “el menys Estat possible” reconeguin que són deutors de l’acció innovadora dels poders públics quan aquest són conscients del seu paper de lideratge i que el sector privat no fa sinó beneficiar-se de condicions estructurals i d’innovacions de risc que s’han fet per l’Estat i amb els diners dels contribuents. Si fos així, potser no quedaria tant autojustificat als ulls de les corporacions i dels seus accionistes el ser tant avariciosos a l’hora d’escatimar el retorn del que han rebut en forma d’impostos.

Mariana Mazzucato és una reputada economista italiana que imparteix docència universitària al Regne Unit. A El Estado emprendedor. Mitos del sector público frente al privado (RBA, 2014), aquesta keynesiana especialitzada en l’estudi de la innovació i la contribució d’aquesta a la generació de nova tecnologia i al creixement econòmic, fa una reivindicació del paper clau que té l’Estat en les economies capitalistes més desenvolupades i competitives. Aquest no li pertoca només resoldre els “errors del Mercat”, sinó de prendre una actitud activa en relació a la innovació, ja que és qui pot fer -i de fet fa- les apostes emprenedores de més risc, ja que aquest és un paper que el capital privat refusa d’assumir, sempre presoner d’obtenir beneficis a curt termini. Així tota la recerca bàsica a partir de la qual l’empresa privada pot afrontar innovacions aplicades se sosté amb recursos públics, ja que implica una opció, una direcció i uns recursos que operen a deu o vint anys vista, cosa incompatible amb unes inversions privades que no operen en escenaris de recerca que vagin més enllà dels quatre o cinc anys per a recuperar-les.

 

Així, bona part de les innovacions en el terreny de les tecnologies de la comunicació o de la indústria farmacèutica s’han fet en investigacions amb fons estatals. Només després els laboratoris farmacèutics i les empreses tecnològiques han aprofitat això per fer-ne productes rendibles econòmicament i de molt èxit. El problema, planteja Mazzucato, és que no hi ha reconeixement per aquesta funció de l’Estat i molts dels grans beneficiaris són els primers en fomentar la difusió del pensament tendent a la reducció de l’intervencionisme estatal. Tota una paradoxa que Apple, un dels majors beneficiaris de recerques i fons estatals, es resisteixi tan a retornar l’esforç públic amb les tributacions fiscals que li correspondrien o bé Google disposi d’un famós algoritme sobre el que ha edificat un èxit que, en origen, és recerca feta amb fons públics. Detalla aquesta autora com l’iPhone i l’iPad depenen i utilitzen deu grans tecnologies generades a nivell públic. En l’àmbit farmacèutic resulta també força insostenible que molts contribuents que financen amb els seus impostos els plans de recerca públics, no es puguin pagar uns medicaments caríssims que necessiten i que en son el resultat. Sense els diners i la política governamental nordamericana, Sillicon Valley no existiria. És un fill tardà de la Guerra Freda.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s