Indignació a l’anglesa

Tot i que Gran Bretanya és lluny de l’esplendor econòmic de segles anteriors, que el seu lideratge industrial és història i que al major imperi colonial de la història només li queden petits vestigis, continua essent en molts aspectes un país de referència i que, per bé i per mal, marca la pauta i el camí en alguns àmbits, especialment pel que fa a la política. Margaret Thatcher va fixar el camí de les “revolucions conservadores” dels anys vuitanta amb la seva pujada al poder el 1979. Ningú com ella va encarnar el liberalisme econòmic més extrem, l’apoteosi de l’individualisme, la retirada de l’Estat de l’economia, l’abandó de les polítiques socials, l’agenollament dels sindicats, la desindustrialització i la barra lliure de les finances desregulades de la City i el complement necessari dels paradisos fiscals. Diuen que el seu major triomf va ser generar Tony Blair, el qual es va encarregar amb les seves “Terceres Vies” de doblegar al Partit Laborista als designis del gran capital i a la filosofis dels mercats eficients, accelerant una deriva de la socialdemocràcia cap als marcs mentals de la dreta política, atreta a tot Europa per fer d’alternança en lloc de ser alternativa. El seu desdibuixament, l’ha portat a una crisi d’identitat notòria i a que el seu antic electorat ja no si reconegués, facilitant un predomini extremadament conservador que ha situat al límit la desigualtat i la fractura social.

Els darrers anys, Gran Bretanya està experimentant un nou exercici de política conservadora extrema de la mà de David Cameron, que va per davant del que ens espera en altres contrades. Amb formes que algú pot confondre amb modernes, Cameron està portant el neoliberalisme britànic molt més enllà del que va ser capaç de plantejar Margaret Thatcher, en relació a la liquidació de l’Estat social, la precarització laboral extrema –només Cameron s’ha atrevit a establir contractes de 0 hores-, la protecció dels interessos purament financers de la City i la culpabilització dels mals socials a la immigració. El que en Thatcher era una ideologia rocosa i barroera molt conservadora, és en Cameron més amable i sense argüir grans principis, adquirint tot plegat un aire “new age” que sedueix a alguns progressistes despistats i als que els pot l’estètica. Hi ha també una qüestió de classe; mentre la “dama de ferro” era la filla d’un botiguer, Cameron té el port elegant aristocratitzant de qui pertany i sempre ha alternat amb les classes altes.

El darrer procés de canvi, o no, que s’està produint a Gran Bretanya és dins el Partit Laborista, el resultat del qual a principis de setembre, tindrà molta importància pels britànics, però també influirà molt a tot Europa en relació al futur dels decaiguts i desnortats partits socialdemòcrates. Viu el partit un debat pel nou lideratge on excel·leix el diputat Jeremy Corbyn, el qual representa una recuperació dels valors esquerrans del laborisme històric i els plantejaments de la indignació de la societat britànica contra la desigualtat, l’oposició a la privatització del serveis socials, el creixement de la pobresa, la falta de feina i d’expectatives i la construcció d’una societat de guanyadors i de perdedors. Tot l’establishment britànic –també el laborista amb Blair al capdavant-, s’ha llençat a la jugular d’aquest home sensat i singular per fer-lo fracassar i evitar que algú posi en qüestió l’ordre actual. El lema és “tots contra Corbyn”,per tal d’evitar que les aigües aparentment calmades de la Gran Bretanya i d’Europa es remoguin.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s