Problemes amb la decoració

Vivim temps on la incontinència i la falta de reflexió, de seriositat, semblem haver-se imposat en l’àmbit de la política.  Molta gent en un cas clar d’hiperexcitació que els provoca la situació política catalana, les foten de cavall estant fins a un punt on no saps si el problema és d’irresponsabilitat, de cinisme o de poques llums. El diputat Josep Rull, que no sol pas excel·lir en la pràctica de la prudència, ha afirmat aquest dies en relació al procés polític del que ell n’és un fervent impulsor: “la prioritat és la casa pròpia, després ja la decorarem”. Reconec que m’ha arribat a l’ànima una declaració tan nítida de relativisme, de falta d’importància en relació al conflicte d’interessos econòmics i socials que es troben en confrontació en qualsevol societat, i també i especialment en la catalana. Pel que es veu, per Rull es mera “decoració” si optem per una societat que posi fre a les desigualtats econòmiques, o bé fomentem l’enriquiment del 1% dominant, que advoqui per la integració social o bé reforcem la tendència a segregar guanyadors de perdedors, per reforçar l’Estat del benestar i no per laminar-lo i privatitzar-lo, pel predomini del bé comú o bé de l’enriquiment individual…

De fet, ha estat de sempre un recurs de les dretes polítiques i ideològiques, intentar que s’estableixi la idea que les situacions socials i econòmiques són el resultat de l’atzar, de casualitats i imponderables, i no pas de plantejaments polítics i econòmics molt concrets que malden per l’hegemonia d’uns grups socials en relació a uns altres. Per la dreta, no hi ha projectes polítics i ideològics confrontats, diferents models de societat amb major o menor voluntat de proporcionar benestar al conjunt de la població, sinó solucions tècniques les quals no tenen ideologia, són el regne del sentit comú. La seva màxima aspiració és el triomf de la no-política i d’una ideologia que justament es presenta com a no-ideològica. El recurs a la supremacia de lo nacional en relació a lo econòmic i lo social, ha estat també de sempre un argument del nacionalisme, una trinxera, per tal d’evitar que se situessin al bell mig del debat la confrontació de models i interessos, això que abans se’n deien les contradiccions de classe.

Seguint amb l’especial terminologia de Rull, “la decoració” no deu ser un tema menor en la mesura que portem molts segles sense poder resoldre’l i on les classes subalternes han hagut de patir i lluitar molt per aconseguir disposar d’uns mínims de dignitat laboral, política i social. Que a les darreres dècades hi ha hagut molt interès per, mitjançant “doctrines de shock”, laminar els drets assolits i retornar als temps de predomini de la precarietat, els temors, les inseguretats i la desigualtat extrema. L’intent que el discurs de l’emancipació nacional ho tapi o ho dilueixi existeix, però difícilment aconseguirà mitigar el malestar i acabar amb les contradiccions profundes, encara que ho provi, si de cas el triomf només serà momentani. El pujolisme va maldar per aconseguir durant trenta anys una societat catalana despolititzada i tot i els notoris èxits electorals no se’n va acabar de sortir, ja que la realitat acostuma a ser tossuda. Potser en aquesta reedició de l’intent de sublimar els temes socioeconòmics per la via nacional, es compti i s’esperi amb la col·laboració desinteressada i intensa d’una part de les esquerres. És possible.