Amb l’atur de llarga durada, la falta d’expectatives laborals i l’impacte d’ampli abast de la crisi econòmica, s’ha produït els darrers anys en el món occidental una forta recuperació de l’economia informal, amb el caràcter d’últim recurs. De fet, en alguns països aquest és un sector que mai va deixar de tenir una certa importància, especialment als països mediterranis, on l’economia submergida no va baixar en cap cas del 20% de l’activitat econòmica. Amb la crisi, la falta de treball va incentivar més aquesta tendència, tan pels beneficis que representa estar fora del control tributari, com pel fet de donar una possibilitat de subsistència a aquells sectors que van anar quedant exclosos de la formalitat i sense gaires perspectives de tornar-hi a reingressar. Amb l’argument de la crisi, al que hem assistit és a la legalització de la precarietat, en forma de legislacions laborals –reformes, n’han dit- que han permès convertir en habituals i jurídicament impecables formes de contractació que no proporcionen cap seguretat ni continuïtat, i encara menys un salari digne. S’ha donat per bo en nom de crear ocupació, però sobretot permet als governs europeus i l’espanyol en particular –també al català, però suposar que aquest governa és molt suposar- de brandar unes estadístiques impecables en termes de creació d’ocupació que puguin fer creure a algun elector despistat que no només s’ha invertit la tendència regressiva, sinó que la recuperació econòmica és un fet. Que la major part de les noves contractacions siguin tan temporals que només s’allarguen dies o poques setmanes sembla ser secundari, com es veu que ho és que s’acabin pagant salaris de 3 euros l’hora. Que les estadístiques és recuperen gràcies a la creativitat de la seva elaboració és un fet, que millori el benestar i les seguretats de la gent és ben bé una altra cosa.
Treball submergit i ocupació precària “legal” conformen una part creixent d’un mercat laboral cada vegada més dual, on els contingents de treballadors que gaudeixen de contractes indefinits, amb garanties i horitzons de futur i salaris dignes d’aquest nom han anat disminuint, creant-se un exèrcit laboral de reserva que, atemorit i desesperançat, està disposat a acceptar qualsevol condició per tal de tenir un treball i alguna mena d’ingrés, ja sigui en l’economia informal, ja sigui en la precarietat contractual, amb entrades i sortides a la contractació i als subsidis. La inseguretat ja no és una situació temporal a superar, sinó una condició a la que bona part de la població està condemnada a establir-s’hi. Es consolida la distinció entre insiders i outsiders, amb la progressió dels segons i el declivi progressiu dels primers a mesura que aquests poden anar essent amortitzats, amb l’escissió de la societat que això comporta. Qui queda exclòs o precaritzat a nivell laboral acaba sentint-se al marge de l’estructura social i política constituïda.
El malestar pel desclassament que han patit i pateixen els treballadors i també les classes mitjanes que la crisi i l’economia actual promouen i fomenten, provoca molta frustració i un cert grau d’indignació, la qual s’exterioritza en algunes mobilitzacions, però sobretot amb posicionaments polítics que trenquen els hàbits i comportaments anteriors. Bona part de la insatisfacció i els temors es produeixen i es canalitzen fora i al marge dels partits polítics tradicionals i d’uns sindicats que han quedat especialment obsolets i que ja sols sembla que representin els treballadors insiders i els del sector públic. El risc que es corre, és que el populisme –ja sigui de dretes o esquerres-, amb un discurs fàcil i demagògic acabi per canalitzar tanta irritació i tan justificada. Caldria tenir clar, que no s’erigeix un projecte polític possible i de futur només sobre el malestar i la indignació, doncs aquests sentiments es corresponen amb un estat d’ànim i no amb un projecte definit de nova societat. Només el malestar i la precarietat difícilment podran sostenir un procés cultural i polític d’emancipació. El repte de la nova política és el convertir la frustració de molta gent en energia positiva per a un procés de canvi profund.
Josep Burgaya 