La situació econòmica de Grècia i sobretot el fet que hagi decidit mantenir la seva dignitat sense agenollar-se ni demanar clemència, i si en canvi consideració i justícia, ha provocat que a Europa i especialment entre els seus dirigents, reapareguessin les formes més extremes de les formulacions liberal-conservadores, tot reclamant ser contundents i donar exemple amb els grecs, sense compassió. S’ha recuperat la noció de la competència econòmica com a substitut sublimat de la guerra. Zygmunt Bauman fa temps va alertar sobre les premisses “inqüestionables” en relació a l’economia, i al fet que són proposicions purament ideològiques o justificatives. Així, formarien part d’aquesta categoria de veritats inqüestionables, el creixement econòmic com a única dinàmica possible, l’augment del consum com una carrera inacabable darrere de la felicitat, el caràcter “natural” de la desigualtat entre els homes i la competitivitat com a via per accedir al que hom “mereix”.
La cultura thatcheriana dominant en les últimes dècades, va imposar el que Daniel Dorling anomena els “principis d’injustícia”, segons els quals l’elitisme és eficient, en la mesura que l’expansió de les capacitats que només tenen uns pocs acaba beneficiant a uns molts; que la cobdícia no és un defecte sinó un valor en tant acaba afavorint al conjunt, encara que sigui a costa de l’exclusió d’uns quants, el que és inevitable i realitza una funció social positiva; finalment aquests principis injustos establerts considerarien que el dolor que genera la pobresa la desigualtat i l’exclusió és inevitable. El càstig com a revers del premi, la lògica de l’estímul capitalista, la condemna a la llibertat. No hi ha res més ideològic que reduir la injustícia a un fet de normalitat. De fet, durant molts segles la creença en la desigualtat natural dels individus pel seu talent i les seves habilitats, va funcionar com el gran justificador de les desigualtats socials, juntament amb el component de resignació que li aportava la cultura catòlica.
La desigualtat actual té uns nivells desconeguts i inacceptables. Que les 10 persones més riques del món percebin juntes el mateix ingrés que obtenen els 40 milions d’habitants de Tanzània, és una cosa insostenible econòmica i moralment. Com ho és que actualment la diferència entre el salari mitjà dels treballadors americans i el dels grans directius es multipliqui per unes injustificables 400 vegades. Les lluites socials dels segles XIX i XX van aconseguir convertir la compassió en drets. Ara aquests drets es pretenen abolir, perquè segons el punt de vista liberal-conservador, s’han convertit en una nosa al creixement i a la competitivitat. I en aquestes dècades d’hegemonia conservadora, els diners s’ha imposat com el valor social de referència, i llibertat i benestar han estat reduïts a la dimensió econòmica.
L’economista nord-americà Tyler Cowen ha teoritzat el com la centralitat tecnològica creixent no fa sinó generar majors desequilibris i desigualtat entre individus. “S’ha acabat el terme mitjà”, argumenta. Anem cap a un mercat laboral bifurcat, polaritzat en dos camps entre un percentatge de treballadors, baix, “que els va molt bé” i un percentatge alt “que no li va gens bé”. Ja abans de la crisi, però especialment amb ella, el que han anat desapareixent són els salaris mitjans, amb una afluència a la desocupació que només es contraresta per una tendència molt promoguda de derivar cap a l’autoocupació. Certament, no és el mateix, encara que les estadístiques ho puguin confondre. L’augment de la productivitat de les últimes dècades no s’ha correspost amb un augment proporcional dels salaris, sinó en estancament i retrocés. L’economia s’ha dissociat de la pretensió d’assolir un major nivell de benestar col·lectiu. Té això alguna mena de sentit?
Josep Burgaya 