Martín Caparrós és un dels periodistes actuals sens dubte més interessants. Ho és pels temes que experimenta i relata a partir d’això que fa temps se’n va dir “Nou Periodisme”, però també ho és per una capacitat literària, per un domini del llenguatge que es mou entre el què és efectiu i el què és poètic. Tinc una gran debilitat per aquest autor, ho reconec, perquè és realment bo i imprescindible de llegir, però segurament també perquè es dedica a una activitat i a una funció que em resulta envejable. S’aproxima als problemes reals, de fons, que té el món plantejats, i ho fa sense cap pretensió alliçonadora, cap intenció de ser posseïdor de cap autoritat moral, però amb la voluntat d’encarar-nos a realitats que sovint fem com si no veiéssim o senzillament mirem cap a un altra cantó. Retrata el pitjor del món, els cors de les tenebres on sovint el que hi queda d’humanitat ja és escàs, i ho fa sense sentir-se per sobre dels que ho provoquen i amb l’escepticisme del que sap que la condició humana acostuma a generar més dolor, més sofriment, que no pas bellesa o bondat. Exerceix de periodista testificant de manera literària realitats que no estan a la seva mà el ser canviades, però sí de ser dites i denunciades.
Pocs llibre tenen el nivell de denúncia del què és més bàsic en un món presidit per la desigualtat com El hambre, publicat ara fa menys d’una any. Un recorregut pels itineraris de la misèria per retratar de prop fins a gairebé sentir l’olor de la pobresa, el que hi ha darrera les gran xifres de l’inequitat creixent. Ara he fet la lectura d’un llibre anterior de Martín Caparrós on dibuixa diverses cares de les migracions, posant també rostre als grans moviments de població i a les seves grans xifres. A Una luna. Diario de un hiperviaje (Anagrama, 2009), relata un viatge accelerat i gairebé histèric que l’autor fa per encàrrec, saltant de Kishnau a Monrovia, d’Amsterdam a Lusaka, de Pittsburgh a Paris o de Madrid a Barcelona. Un viatge -viatges- que duren globalment un mes i on es troba amb emigrants de diversos tipus: dones traficades, refugiats de guerra, polissons de pastera, nens soldat, víctimes de la sida, pandillers deportats, treballadors, fugitius…, un conjunt de persones a la recerca de nous llocs on inventar vides diferents, i que rarament ho aconsegueixen. Un relat sobre els abismes dels nostres mons contemporanis, amb forces dosis autobiogràfiques i reflexions íntimes sobre què es busca i del què es fuig quan es viatja. Un gran viatger i un gran cronista amb una capacitat d’escriure uns relats sobre el dolor i la condició humana que fan mal, molt mal a l’ànima si és que encara ens en queda.
Josep Burgaya 