Grècia som tots

L’establishment europeu està tractant a Grècia amb una duresa inusitada i innecessària, de cara a recordar a tots els països que formen part de la Unió Europea i a tots els ciutadans, quins són els principis i valors sobre els que se sustenta l’actual fase del capitalisme neoliberal desencadenat i quines són les regles a aplicar a tots aquells que protestin o gosin posar en qüestió unes regles del joc tan oneroses. Amb Grècia, s’ha apostat per donar un exemple públic de sotmetiment i d’humiliació cap a aquells que han apostat per enarborar la bandera de la dignitat nacional i social. Com sol passar habitualment, el tema en pugna no és ni estricta ni especialment econòmic, sinó ideològic i polític. Ni la població grega és “culpable” de les decisions més o menys encertades que podessin prendre els seus dirigents els darrers vint anys, ni el govern grec actual d’Alexis Tsipras i de Syritza són justament els que van facilitar durant anys l’endeutament privat i públic, ni els que varen augmentar el nivell del deute sobirà per tal de salvar els bancs alemanys com se’ls va exigir en el seu moment, ni els que varen falsejar els comptes públics durant anys i anys assessorats per Goldman Sachs.

La dimensió de Grècia, amb un PIB similar al de Catalunya (250.000 milions d’€) i un deute públic global no massa més per sobre del que li correspon al nostre país (300.000 milions d’€), podria facilitar la generositat de la Troika i dels dirigents de la Unió Europea o si més no la compassió en relació al sofriment dels 11 milions de grecs afectats per mesures d’austeritat que ja els resulten del tot insuportables. La realitat és que Grècia no pot tornar el deute en les condicions actuals i el que aquí caldria i es planteja no és una condonació del seu conjunt, sinó una reestructuració de terminis i condicions, així com una quita, que convertís un deute de retorn impossible en pagaments plausibles i sense condemnar a la població grega a la misèria i al seu Estat al desmantellament; com de fet la pròpia Grècia va fer amb Alemanya els anys cinquanta, amb les indemnitzacions de la Segona Guerra Mundial. Ja no hi ha memòria, i l’important aquí és el missatge que els deutes són més sagrats que el benestar dels ciutadans, que els creditors són portadors de veritat i drets  absoluts. És irònic que en alemany “deute” i “culpa” s’expressen de la mateixa manera (schuld), encara que el sentit d’un concepte i de l’altra en realitat tinguin tant poc a veure.

No és només Àngela Merkel, filla de pastor protestant i imbuïda de la cultura del càstig i de la infracció de dolor per purgar les penes, qui ha excel·lit en la condemna a Grècia i especialment als actuals dirigents que, amb més o menys encert, intenten mantenir una posició negociadora sòlida per tal d’evitar que els practiquin l’austericidi i la subjugació. Molts són els mandataris europeus interessats en el fracàs de la “nova esquerra” grega, ja que això els permetria contenir les opcions polítiques homòlogues en els seus països. Els efectes sobre Podemos a Espanya provoquen salivera compartida a Espanya a Mariano Rajoy i als socialistes que, una vegada més han optat per equivocar-se de bàndol. A Catalunya, on com va dir el president Mas, “el sí podem” es considera el gran enemic del “sí sí”, els opinadors i economistes oficials s’han apressat a condemnar als actuals dirigents grecs en nom que “els deutes s’han de pagar”, tot assumint de ple els postulats oficials de la Unió Europea. Curiosament a qui diu defensar el concepte del “dret a decidir”, el referèndum de diumenge li sembla una inconveniència.