L’extrema i creixent desigualtat econòmica, a més d’injusta i inacceptable és alhora insostenible i poc funcional. Richard Wilkinson i Kate Picket han publicat un magnífic llibre en què, combinant la saviesa econòmica i el saber antropològic, han avaluat els costos de la desigualtat en forma d’infelicitat col·lectiva. Més enllà de l’estrictament monetari, la desigualtat té efectes demolidors sobre una part de la societat, en forma de salut, estrès i patologies diverses, així com el reforçament de la tendència a la no cooperació. Les societats desiguals, a més d’insostenibles a llarg termini, són insanes i costoses en el curt termini. No és tant el benestar de les persones el que costa diners, sinó la seva infelicitat. Tenint en compte que la qualitat de les relacions socials es construeix sobre fonaments materials, l’escala de diferències de la renda té un efecte molt poderós en la nostra manera de relacionar-nos. Per primera vegada a la història, els pobres estan en línies generals més grassos que els rics. Segons aquests autors, “la desigualtat es fica sota la pell”, i és una evidència que com més desiguals, les persones d’aquestes societats tenen més problemes de salut, de violència, augmenta l’ansietat, progressen les patologies psicològiques per falta d’autoestima i inseguretat social, se sent amenaçada la identitat social dels individus febles, apareix la vergonya, l’orgull ferit i la por a perdre l’estatus. La desigualtat augmenta els fenòmens d’ansietat a ser socialment valorats de manera negativa.
Hi ha una correlació entre confiança i col·laboració, i la primera desapareix amb la desigualtat. Qui confia, tendeix a ser més procliu a cultures comunes i compartides. Si desapareix la confiança, disminueix no només el benestar de la societat civil, sinó la pròpia noció de pertinença a una societat. Wilkinson i Picket demostren com es produeixen uns determinants psicosocials de la salut a més dels condicionants merament materials. La seva formulació de “a més diferència de renda, menys cintura”, expressa que el progressos de l’obesitat i del sobrepès en el món desenvolupat, especialment als Estats Units, té molt a veure amb “l’efecte consol” del menjar, que actua especialment sobre aquells que pel seu baix nivell de renda se senten socialment exclosos, o bé en els seus límits. La desigualtat també es correlacionaria amb el rendiment i les oportunitats educatives, amb el recurs a la violència com a forma d’expressar l’orgull ferit. En definitiva, la desigualtat genera societats disfuncionals amb costos elevats i molta més infelicitat. La desigualtat estimula l’impuls cap al consum, amb la qual cosa es genera una insatisfacció col·lectiva que té un cost elevat. Hi ha uns costos suplementaris d’insatisfacció que generen els rics als altres. Les societats desiguals fomenten una improductiva competència per l’estatus i amb això soscaven el benestar no només material de manera directa, sinó també mental a través de l’erosió que provoquen en el nostre sentit de la ciutadania compartida.
Les societats democràtiques requereixen d’unes condicions mínimes d’igualtat, o dit d’una altra manera, d’uns nivells de desigualtat moralment acceptables. Les tendències econòmiques i socials actuals estan a punt de sobrepassar, si no ho han fet ja, totes les línies vermelles per mantenir la cohesió política i social, el consens necessari, dins d’uns marges que no ho facin esclatar. Quan les desigualtats són agudes, és improbable que els ciutadans se sentin compromesos amb les institucions. Situats en aquest punt, és legítim plantejar-se fins a quin punt no es legitima l’aixecament i l’explosió de ràbia dels sectors socials sotmesos a la violència de l’extrema pobresa. Les institucions que no reparen patologies tan evidents, poden exigir el respecte i el compliment de la llei als ciutadans que les pateixen?
Josep Burgaya 