Encara que la crítica cinematogràfica no es posa d’acord sobre aquesta pel·lícula, oscil·lant entre valorar la subtilesa del seu relat o el considerar-la més aviat avorrida, el cert que és una gran pel·lícula. Probablement del millor que haurà entrat i entrarà a la cartellera aquest 2015. Una pel·lícula radicalment de tall europeu, per no dir francès, que retrata les múltiples capes de la condició humana, a partir dels efectes del pas del temps, de la transició de la vitalitat i el atreviment juvenil a la reflexivitat i la sortida de focus que suposa la maduresa. Un film fet amb extraordinari bon gust, amb diàlegs de calat profund i una reflexió sobre el trànsit vital i la dificultat que té tothom per adequar-s’hi. El protagonisme d’una magnífica Juliette Binoche, que en el fons no deixa de representar-se a ella mateixa, té una bona rèplica amb una secundària que no ho és tant i que fa una interpretació plena de matisos, com és la jove Kristen Stewart. En unes muntanyes on la naturalesa conforma un prodigi meravellós i insòlit, Assayas construeix una peça magistral, un film de plecs i de fondalades, on descriu amb precisió els principals temors del ésser humà: la mort, la soledat, l’amor i el desamor, la joventut, la vellesa, el sexe, la traïció o el poder.
El director francès Olivier Assayas, penetra en l’univers íntim i professional d’una actriu madura, amb unes dosis de realisme i d’autenticitat molt considerables, facilitant que l’espectador conegui l’entramat personal d’una dona que es troba en aquest període de la vida en el que apareixen els primers però eloqüents signes de decadència física, però sobretot de decadència en relació a la funció social, en un món que enalteix i sembla estar pensat només per a la joventut. Encara que a primera vista el plantejament argumental pot fer pensar que estem davant un remake de Eva al desnudo, Viaje a Sils Maria no és una història d’ambició depredadora com el film de Joseph Mankiewicz, sinó una meditació poètica i enigmàtica sobre el cinema, una reflexió sobre la cultura de la celebritat i una melancòlica evocació sobre la joventut i la seva pèrdua. Si amb alguna filmografia fa pensar és amb la d’Ingmar Bergman o Antonioni. Una pel·lícula plena de subtileses i de múltiples nivells de lectura. El resultat fascina pel seu detall i commou pel seu respecte al dolor existencial. Una delícia pels sentits les seves imatges i fotografia potents, així com d’una música evocadora i d’unes interpretacions precises. S’ha de veure, i sobretot gaudir-la!
Josep Burgaya 