La ruptura de la coalició governant a Catalunya no és un pas més en la convulsió política en que viu el país, especialment des del 2010, sinó la implosió definitiva i final del sistema de referències ideològiques i de partits en el que havíem estat instal·lats. Moviments d’opinió i d’estat d’ànim diversos sacsegen la societat i la política catalana, amb forces tectòniques potents que prioritzen l’eix esquerra-dreta i d’altres, com el que s’acaba d’evidenciar, que tenen el mòbil principal en els objectius de caràcter nacional. Per qui ho vulgui veure, les eleccions municipals han suggerit una diversitat i pluralitat d’interessos, no sempre confrontats, però tampoc sempre paral·lels al si de la ciutadania de Catalunya. Encara que sembla haver-hi gran interès en plantejar de cara al setembre les coses d’una manera simple, de els uns o els altres, independentistes o unionistes, de blanc o negre, amb una intenció extremadament empobridora que expressa la frase que sentim reiteradament: “ens hem de comptar”; la realitat és sortosament força més complexa i encara que els hagi estat difícil de fer-se sentir, al final han d’acabar per aparèixer les matisacions, que hi són.
La Unió de Duran, es vulgui o no, i malgrat referèndums interns amb preguntes impossibles, representa una manera diferent d’entendre per on pot anar la solució al deficient encaix de Catalunya a Espanya. Una tercera via feta de valors conservadors, de temor a la inestabilitat i al totum revolutum, d’horror a que les classes dominants de sempre puguin deixar de ser-ho. Gent de seny, per bé i per mal, que lògicament no entén que les revolucions les impulsin i que encara menys les guanyin la gent encorbatada que ara diu voler portar Catalunya a un nou horitzó, a Ítaca. Era inevitable que es configurés una proposta que, més enllà de l’opinió publicada on sembla inexistent, té un públic, i que disposarà de suports importants en sectors econòmics i mediàtics, i que facilitarà a Mas fer-se un partit a mida sota el nom de “llista del President” i anar-li a disputar a mata-degolla l’espai electoral a ERC. Content Mas, i content Duran.
Encara que a l’espai sobiranista-independentista la mística de la unitat és molt forta, i per més fulls de ruta que s’editin, la confrontació entre Mas i Junqueras serà de les que faran època, competint entre dues versions de “llistes presidencials” que obligarà a tota mena d’independents de les entitats de l’anomenada “societat civil” a posicionar-se (o a col·locar-se, segons es miri). El gran beneficiari d’aquest conflicte pot ser-ne la CUP, no desgastada donant suport a les contradiccions i vacil·lacions governamentals de CiU, i amb una imatge de major coherència, i amb els rèdits que actualment dóna la frescor i el look “casual” i els arguments de sal gruixuda.
Més enllà del sobiranisme que planteja les eleccions catalanes com a plebiscitàries i com a pas previ i suficient per a la declaració d’independència, hi ha vida, i una diversitat i pluralitat que difícilment es pot reduir a una disjuntiva. Certament hi ha qui ha agafat el guant de l’antiindependentisme, com PP i Ciutadans, però també hi ha tercera via, i agradi o no, a l’esquerra el PSC ho és. Però n’hi ha més de vies –quartes o cinquenes-, algunes de les quals han emergit en força representant no sols el descontentament d’una part de la ciutadania amb la situació econòmica, social o política, sinó una visió i un anhel de considerar el sobiranisme com una qüestió que va molt més enllà de temes territorials i que té a veure amb la construcció de societats més inclusives i igualitàries; just al revés del que pretén una bona part del “sobiranisme”.
Josep Burgaya 