Cap a una administració proporcionada

Els darrers temps es parla molt de la construcció d’estructures d’Estat a Catalunya, però no es pretén tant dotar-nos de les estructures político-administratives necessàries i eficients de cara a la configuració d’un país modern, sinó com a discurs simbòlic. No hi ha propostes, ni debat real sobre la dimensió i nivells d’administració que es requereixen, sobre la divisió i l’ordenació territorial, sobre una imprescindible i inevitable simplificació, sobre qui és més òptim que faci què.

Un país que es vulgui fort, eficaç i competitiu requereix d’estructures d’administració i gestió clares i simples, identificables pels seus ciutadans, amb marcs competencials clarament definits i finançaments suficients, legitimades des del punt de vista democràtic. Trenta cinc anys d’autogovern es veu que no han donat per construir l’ordenació territorial i un sistema institucional propi, simple i efectiu, sinó més aviat per multiplicar estructures de poder complexes, sobreposades, costoses i poc transparents que resten agilitat i eficàcia a l’administració catalana, dissuassòries per a erigir una societat emprenedora. El pujolisme es desenvolupava feliç en la confusió. De manera genèrica, alguns parlen de simplificació administrativa, però van poc més enllà es va de la declaració de bones intencions de cara a agradar a uns ciutadans als que els resulta incomprensible que justament una cosa que figura entre les atribucions de l’autogovern –fer una administració pròpia i renovada- no s’hagi encara escomès.

947 ajuntaments, 41 consells comarcals, 6 o 8 vegueries, 4 diputacions provincials, el govern de la Generalitat i les seves múltiples delegacions en el territori, el govern central, la seva delegació centralitzada i les delegacions ministerials, consorcis i mancomunitats, als que encara hi podríem afegir a nivell simbòlic els partits judicials i les delimitacions dels bisbats i de les parròquies. Nivells i estructures excessives i incomprensibles per a 7 milions de persones. Res a dir amb la multiplicitat de referències territorials simbòliques a la que vulguem projectar i remetre la nostre sentimentalitat, però les estructures administratives, les de poder real, haurien de respondre als imponderables de la racionalitat, la lògica, la proporcionalitat, dimensionades per ser eficients i, sobretot, sostenibles. Sé que està més de moda defensar particularitats, campanars i fragmentacions diverses, però diguem-ho clar, no és ni efectiu ni pràctic.

En els temps que corren –vull dir que ja no ens desplacem a peu ni en carro- estructurar el país en dos nivells semblaria el més apropiat. Una estructura municipal racionalitzada, amb més atribucions i adequadament finançada com a poder subsidiari i de proximitat, i un govern de país únic a la Generalitat, sense necessitat de tanta delegació i representació interposada. Justament quan es vol escoltar la gent i atendre-la de manera adequada, no calen tants intermediaris. L’estructura política d’un país que sovint diem que volem assemblar-nos, Dinamarca, la composen un govern central i vint municipis (sí, vint!). Fomentar la creació de noves comarques, com em vist darrerament, quan el que caldria és desmantellar la seva actual institucionalització, és un despropòsit es miri per on es miri, encara que es disfressi de voluntat popular.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s