On queda la sobirania?

Des de fa unes dècades, l’economia s’ha convertit en una variable independent, fora de regles, de control i de normes. Des dels anys vuitanta els estats han renunciat –o s’han vist forçats a fer-ho- a tota possibilitat de fixar prioritats i objectius a l’economia de cara a servir el que semblaria que hauria de ser la seva finalitat: proporcionar el major benestar possible al major nombre de persones possibles. Acceptant que sigui el mercat el mecanisme que a certs nivells porta a terme la millor assignació dels recursos, és també evident que aquest al no posseir valors ètics o morals intrínsecs, requereix d’un àmbit normatiu i d’institucions representatives de la ciutadania per tal de corregir els seus errors i excessos, evitar la tendència a la polarització de les rendes en els extrems i, en definitiva, assegurar la primacia dels objectius globals en relació als interessos purament individuals. Sembla força lògic i un economista liberal com Keynes ja fa vuitanta anys que ho va remarcar, que les institucions públiques assegurin els mecanismes de redistribució d’una riquesa que concentrada a més d’injusta invalida el mateix sistema, com ho són mecanismes progressius de tributació i una legislació laboral que asseguri un nivell raonable de salaris, per garantir la capacitat adquisitiva i la demanda agregada. Tot això, per “protegir el capitalisme d’ell mateix” com afirmava el ponderat economista britànic.

Portem més de tres dècades de renuncia progressiva dels estats a decidir sobre la finalitat i els objectius de les seves economies. S’ha imposat un globalisme econòmic, acompanyat de la pertinent desregulació, que ha comportat la llibertat gairebé absoluta en la circulació de mercaderies i de capitals i no en canvi de les llibertats, els drets socials o el treball digne, mentre les grans corporacions empresarials s’han convertit amb ens desmesurats, cosmopolites i fora de control; mentre les estructures polítiques són nacionals i la mobilitat de les persones es troba francament acotada. No hi ha tanques de la vergonya com les de Melilla pels mercaders i per la riquesa. Aquesta dinàmica que, segons deien els seus propagandistes, havien d’augmentar el nivell de riquesa i de benestar de tothom, el que han fet és progressar la pobresa i els nivells de desigualtat tan pel que fa als diversos mons possibles que coexisteixen al planeta, com dins dels nostres propis països, on els nivells i quantitat d’exclusió social resulta ja insuportable.

Des de fa més d’un any, s’està preparant de manera reservada i secreta un nou tractat de lliure comerç entre Europa i els Estats Units, conegut per les seves sigles angleses com a TTPI, que si s’acaba aplicant significarà el cop definitiu al paper de les institucions polítiques democràtiques en relació a les nostres vides i quedar absolutament a mercè dels interessos econòmics de les grans corporacions. Ras i curt, comportarà una desregulació absoluta de les economies; la renúncia dels estats a legislar i a establir qualsevol mena de norma o restricció sobre temes financers, econòmics i comercials; establir la primacia de les corporacions sobre els estats i la possibilitat que denunciïn a aquests si creuen que prenen mesures que els perjudiquen i eliminar qualsevol considerant social i mediambiental en relació a les condicions de producció. Preocupa el secretisme amb què el tema es porta i, una vegada més, els temes realment importants se sostrauen del debat i la decisió democràtica dels ciutadans. Igualment inquietant, que gran part de l’esquerra europea ni s’ha pronunciat, ni sembla tenir informació ni opinió sobre el tema. A prop nostre, resulta paradoxal que aquells que fan bandera del sobiranisme, no se’ls acut dir res sobre el que pot suposar una pèrdua total i absoluta de sobirania per part dels ciutadans com dels seus representants.