Des de Tokio Blues, em reconec gairebé un incondicional de Murakami. Pocs escriptors contemporanis han construït un univers tan personal, un món propi habitat per individus aïllats i solitaris, tan faltats d’interacció social i d’afectes. L’hàbitat literari d’aquest autor japonès resulta una metàfora força eloqüent dels temps en que l’individualisme extrem ens ha portat a un món en el que envoltats de soroll i activitat compulsiva, només els silencis i els petits gestos semblen indicar-nos alguna significació. Ser autor d’èxit, no sembla haver fet mudar gaire a Murakami, fidel a les seves obsessions i els seus rituals, a la inevitabilitat del desencontre que segueix a l’amor, a individus que sobreviuen desnortats i a la multitud de picades d’ull musicals, literàries i cinematogràfiques que sempre són presents a les seves obres. Un llibre de relats, que no vol dir un llibre menor, sinó una obra coral sobre un eix comú.
A Hombres sin mujeres (Tusquets, 2015), trobem el millor Murakami en set relats que, encara que argumentalment diferents, estan relligats per una temàtica comú, que té a veure amb la soledat que precedeix o bé segueix a la relació amorosa. Tots tenen com a protagonistes a homes que se senten perduts i indefensos pel desencontre en relació a dones que o bé els han abandonat o han viscut una relació que no els ha permès de superar el seu caràcter d’estranys. Històries interrompudes o que no han esdevingut mai plenes, sempre presidides per la impossibilitat d’establir comunicació entre persones que són, per definició, estranyes als altres i a elles mateixes. Amors turmentats i amors no correspostos. Encara que el protagonisme del llibre semblen tenir-lo els homes, en realitat és un llibre centrat en les dones les quals, sempre misterioses entren de manera sobtada en la vida dels homes per acabar desapareixent, deixant una marca inesborrable i la sensació de la impossibilitat d’entendre-les i encara menys de posseir-les més enllà del acte amorós. L’amor no és més que una temptativa, un record que es torna en desamor. Un llibre magnífic, poc recomanable a aquells que ja se senten molt sols.
Josep Burgaya 