El triomf de la disparitat

Aquests dies en els que la corporatocràcia dominant acostuma a exhibir-se, fer negocis i esquiar a Suïssa; que es reuneix com ho fa anualment al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, els rics de veritat aprofiten per dir públicament als governs del món el què han de fer per tal que no es pari la seva acumulació indecent de riquesa.  Intermón Oxfam, en canvi,  ho ha aprofitat per donar a conèixer, una vegada més, aquest creixement imparable de la desigualtat econòmica i social en el nostre món fet que, a banda de profundament injust, està esdevenint absolutament insuportable perquè dinamita qualsevol concepció de col·lectivitat erigida sobre uns mínims d’equitat i de benestar comú. Si la disparitat econòmica a escala planetària, però també dins dels nostres països, no ha parat de créixer de manera exponencial des dels anys noranta, a les darreres dècades el ritme no ha fet sinó accelerar-se. Aquella frase que s’acostuma a dir que “les crisis generen oportunitats”; és ben veritat, però resulta una valoració molt cínica ja que el que produeix és una multiplicació de la capacitat acumuladora per a aquells que disposen dels mecanismes d’especulació adequats i la possibilitat de forçar la disminució dels costos de producció gràcies a una precarietat i uns salaris que porten cap a la misèria col·lectiva. En l’actual fase del capitalisme, desarrelat i desregulat, ja no hi ha lloc per a la compassió, ni tampoc ganes de mantenir les classes mitjanes.

S’ha simbolitzat la societat de la desigualtat i de la fractura de la riquesa amb l’escissió de condicions i d’interessos entre l’1% més ric i beneficiari de gairebé tot, amb el 99% en procés de precarització i empobriment creixent. Es calcula que aquest any la progressió de la iniquitat a escala global, farà que la riquesa acumulada d’aquest 1% ja sigui tan gran com la que concentra la resta de la població. Dit amb xifres, 70 milions ja tindran tant o més que 7.000 milions de persones. Quina teoria econòmica i quina concepció social pot justificar i explicar una barbaritat d’aquestes característiques? Per si algú això encara no és prou indicatiu del despropòsit i de la impossibilitat d’un futur raonable, encara se li podria afegir que les 300 persones més adinerades, disposen dels mateixos recursos que els 3.000 milions de persones amb menys sort i potser més escrúpols. Com és lògic, el problema no és només que els uns siguin molt rics i els altres menys, és que més de 1.000 milions de persones viuen amb menys de 1,25 dòlars al dia. Quin projecte de vida, quina dignitat es pot tenir en aquestes condicions?

Espanya no surt justament ben parada en termes de desigualtat, on el ritme de creixement experimentat ha estat molt per sobre de la mitjana. És el país més desigual d’Europa, només després de Letònia, i l’1% predominant (400.000 persones) disposa de l’equivalent als 30 milions de persones menys ben parades. El sistema fiscal espanyol es considera menys efectiu que el de la resta de països europeus per tal de corregir aquesta tendència insensata. No hi ha miracles. Les desigualtats es corregeixen amb un sistema fiscal més proporcional, equitatiu i estricte, que permeti mantenir els serveis socials bàsics i les polítiques públiques, així com revaloritzant el nivell dels salaris. Però decidir això, és un tema de prioritats, de preferències, de ideologia, de política. No ens calen només polítics diferents, ens calen també i sobretot, polítiques diferents.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s