La sacsejada emocional i real que han provocat els atemptats jihadistes de Paris tardarà temps en ser superada, pels fets i les morts en elles mateixes, però especialment per la seva significació i la seva càrrega simbòlica. Ens sentim vulnerables i insegurs perquè és una violència irracional i imprevisible, però també perquè s’ataquen i es pretenen dinamitar algunes certeses sobre les que hem construït les nostres vides: el valor suprem de la llibertat, la tolerància com a base de la convivència, el predomini de la llei i de l’Estat de dret o la sensació de seguretat com a fonament del benestar. Especial inquietud ens provoca que això no ho protagonitzi gent estranya, sinó persones que han compartit el nostre sistema educatiu, les prestacions de l’Estat del benestar o la nostra mateixa concepció de la ciutadania. Ens costa d’entendre com la condició humana degudament posseïda pel fanatisme pot estar capacitada per tanta capacitat de maldat. Justament fa pocs dies ha mort el sociòleg alemany Ulirch Beck, el qual ha escrit pàgines eloqüents sobre “la societat del risc global” sobre la que estem instal·lats.
“Estem en guerra contra el radicalisme islàmic”, han brandat alguns dirigents occidentals; però és un enemic gairebé invisible que és posseïdor de la pitjor arma de totes, la més mortífera, com és el fanatisme i el menyspreu a la vida, tan la seva com la dels altres. Un exèrcit que en part conviu amb nosaltres, cosa que genera temors i incerteses, a més del perill de que confonguem i barregem la part amb el tot. El problema no és la religiositat, cap religiositat, sinó el que alguns pocs estan disposats a fer apel·lant a principis religiosos i que, no ho oblidem, altres pocs encara que no semblen disposats a fer-ho, ho justifiquen. Les reaccions en centres escolars de la banlieu de Paris són força eloqüents per qui ho vulgui veure. Insisteixo, el problema no és l’Islam i l’islamofòbia que es reforça per Europa no és sinó una manera horrorosa i errada de respondre enfront de la intolerància. Caldria que els europeus no oblidéssim que a la nostra cultura li va costar molt d’incorporar aquest valor i que, de fet, la religió cristiana que constitueix una base important de la nostra cultura, es va passar divuit segles practicant tota mena de barbaritats en nom del seu Déu, amb croades, tribunals de la Inquisició i fogueres humanes que es pretenien purificadores. Justament, només fa setanta anys que al bell mig d’Europa la intolerància encarnada pel nazisme amb els seus somnis de superioritat racial, va portar a gasejar a més de vuit milions de persones.
Precisament perquè en el món occidental coneixem les dificultats i el preu pagat per assolir el predomini de la tolerància religiosa, política i ideològica, després de segles i segles de no practicar-la, hauríem d’evitar que els que no la respecten ens la fessin abandonar, com hauríem estat derrotats pel totalitarisme si la inseguretat adquirida ens fes renunciar al bé suprem de la llibertat, també la de l’opinió i de premsa, així com a la laïcitat que implica que la religió quedi exclusivament en l’esfera personal i que, en nom d’ella, no acceptarem mai que es pugui coartar la llibertat de ningú. La necessària recerca de major protecció i seguretat enfront del terrorisme, no ens hauria de portar a acceptar renúncies ni l’empobriment de la diversitat, encara que tampoc instal·lar-nos en un relativisme justificatori en nom de malvestats i errors imperdonables que hagin pogut practicat alguns dirigents i elits occidentals. La defensa de determinats valors més aviat requereix de rearmament moral.
Josep Burgaya 