Una altra crisi del 98?

El govern del Partit Popular ha resultat força maldestre en la gestió de la crisi econòmica, almenys des del punt de vista dels interessos de la immensa majoria de la ciutadania. Com no podia ser d’altra manera, doncs ho porten en el seu ADN polític, totes les mesures preses no han fet sinó empobrir-nos i precaritzar-nos, perquè al capdavall del què es tractava era de salvaguardar i a ser possible millorar els interessos de les elits extractives i els préstecs dels bancs alemanys. Mesures procícliques per fer-nos competitius baixant els salaris, facilitant els acomiadaments, disminuint les prestacions públiques i els serveis socials bàsics, reduint els impostos a les rendes de capital i especialment a les grans corporacions,  penalitzant encara més les rendes del treball i els impostos indirectes que afecten la ja escassa capacitat de consum. Tot un poema de política que, en nom una recuperació que diuen que ja es s’entreveu, encara que ningú albira per enlloc, ens han venut dia si i dia també personatges tan tètrics con Montoro o Luis de Guindos.

Encara que sembli increïble, aquest Govern i l’estat que representa no han entrat en crisi per practicar polítiques tan funestes pels interessos col·lectius. Els darrers mesos han perdut amb molta rapidesa la noció elemental de solidesa tan el Govern com l’Estat. La sensació de desfeta, de crisi generalitzada la proporcionen la combinació de factors els quals aïlladament no donarien per generar una crisi tan profunda, però sembla que els astres s’han alineat per generar l’ensulsiada i, el què és pitjor, la impressió de una absoluta incapacitat de reacció. El govern actual, i especialment el seu president, s’han convertit en una caricatura patètica del boxejador noquejat i a punt de caure desplomat a la lona. El “código Mariano”, de deixar que els problemes es dilueixin sols i escampin s’està demostrant demolidor. La corrupció i la mínima credibilitat en la seva denúncia i combat és un dels elements claus del debilitament, encara que no l’únic. Gürtel, Bárcenas, Camps, Fabra, Ignacio González, Ana Mato a més de la seva gravetat i la pluja continua al respecte, han estat gestionats de manera pintoresca, amb coses tan simbòliques com “sé fuerte Luis” o “una indemnización en diferido”. Els shows esperpèntics d’Esperanza Aguirre o històries tan cutres com la de “el pequeño Nicolás” han imposat definitivament la sensació de que estem davant el desori d’un final d’època. I que no dir de la incapacitat de fer res políticament amb sentit en relació a Catalunya, mentre s’utilitza de manera ostentosa i equivocada la fiscalia.

Hi ha qui creu que Espanya es troba en una situació de crisi política i de model institucional similar a la que es va produir el 1898, desencadenada arrel de la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar. La història no acostuma a repetir-se de forma idèntica, però si que estem davant una Espanya de la transició de la que el millor que en podem dir, és que ha quedat desfasada i requereix una renovació en profunditat. L’èxit demoscòpic i mediàtic del fenomen “Podemos” té sobretot a veure amb una expressió de malestar i la preferència de fer vot de càstig recolzant algú que, com a mínim, es nou. “Podemos”, almenys de moment, és poc més que una bona operació de màrqueting polític impulsada per politòlegs sumat a un substrat d’emprenyament social que sacseja no només els sectors populars, sinó molt especialment a les classes mitjanes vingudes a menys. Els continguts del projecte polític de moment són desconeguts i ja notòriament canviants. La crisi del sistema polític espanyol té relació amb els reptes que planteja Catalunya, però va molt més enllà d’això. Si es pot comparar amb dubtes i debilitats expressades a la crisi de 1898, ara hi trobo a faltar la intel·lectualitat d’aleshores que es mobilitzà i va intervenir tot constituint una generació brillant a l’entorn d’un concepte que tampoc ara percebo, com és el del regeneracionisme.