Terra cremada

Resulta insòlit, gairebé increïble, però el Partit Popular ha apostat a partir de l’envit plantejat des de Catalunya de fer terra cremada. Fins ara, l’estratègia a la gallega de Mariano Rajoy, de no actuar esperant que el procés es desinflés, introduint elements de por però sense anar fins les darreres conseqüències, semblava pensat per aparèixer a darrera hora amb una proposta i un procés negociador, quan la part catalana ja estigués relativament cansada, exhaurida i més o menys dividida. Si la sentència de l’Estatut i tot el que ha vingut després evidenciava el final del pacte de la transició de Catalunya amb Espanya i la obligació de trobar un encaix notòriament renovat o anar a la secessió, l’estratègia –si se’n pot dir així- del govern espanyol és pujar l’aposta i posar en crisi tot el sistema polític i institucional espanyol. Ni la ment revolucionària més rebuscada hagués ideat un pla d’aquestes característiques tan extremes per acabar amb un entramat polític que ara queda sense credibilitat i absolutament desballestat. L’ús pervers i maldestre que s’està fent de la fiscalia acaba amb qualsevol ficció de garanties i de separació de poders. Uns cracks!

Ja fa mesos, que sobiranistes estrictes i menys sobiranistes, reclamen que es resolgui per la via política el que no deixa  ser un contenciós de naturalesa política. Parlar-se només a través de la fiscalia i dels tribunals és negar el protagonisme de lo polític i trencar els ponts imprescindibles per a un diàleg necessari. Als adversaris, i fins i tot als enemics, cal posar-los ponts de plata i donar-los una sortida, a no ser que justament que el que interessi sigui mantenir i donar enconament renovat al conflicte. En qualsevol cas, una actitud molt responsable no seria. Esfereeix veure en quines mans polítiques estem. Quan algú actua de manera tan irracional i destructiva, no ho fa en un sol àmbit, es que forma part del seu ADN, va en la seva naturalesa. Analitzar el 9-N de manera estrictament jurídica, en base a la legalitat vigent i de manera “torticera” que es diria en castellà, té poc sentit. Segur que es van conculcar coses, però això és força lògic quan s’està davant d’un xoc de legitimitats. El tema és si es vol trobar una sortida o no. Quan les “il·legalitats” les cometen 2,4 milions de persones d’una sola tacada, reflexa una problemàtica de fons que no es resoldrà amb imputacions judicials.

Donada la volatilitat de la situació política espanyola, sembla que Mariano Rajoy i els seus assessors àulics ha decidit portar les coses a allò tan típic de ments totalitàries que és “o jo, o el caos”. Tant parlar de la possibilitat de plebiscitàries a Catalunya, i qui ha decidit fer-les és Mariano Rajoy. Unes eleccions generals espanyoles plantejades com un plebiscit contra Catalunya, que segur que li donarà uns miserables rèdits immediats i, de pas, genera un efecte de plebiscitàries a les eleccions autonòmiques catalanes amb un beneficiari clar que n’és l’actual president Mas, ara convertit en màrtir. La “fineza” política de Rajoy converteix la festa reivindicativa d’una consulta com va ser el 9-N, en una versió renovada del 6 d’Octubre de 1934. Si sabés una mica d’història, no cometria un error tan gran. L’empresonament dels dirigents del 6 d’Octubre, va portar a que un any i mig després una onada de votants d’esquerres acabés amb la situació i els dirigents represaliats recobressin la llibertat i els honors, i la situació espanyola entrés en una dinàmica de conflicte sense sortida. Diuen que es tenen els governants que es mereixen. No crec que haguem caigut tant avall.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s