El tema de la fiscalitat, del sistema tributari que s’estableixi, de la progressivitat que es doni al sistema fiscal, en depèn el futur del nostre model social i també polític. La suficiència de recursos públics per mantenir i aprofundir en el model social europeu depèn de reformes fiscals que augmentin l’ingrés sense penalitzar les rendes del treball i assegurin una tributació equitativa per part de les rendes de capital i de les grans corporacions. La desigualtat creixent que està trencant la cohesió social en els nostres països i que posa en dubte la mateixa continuïtat del sistema democràtic, s’ha de combatre en reformes fiscals profundes, de signe progressista, però especialment amb una necessària harmonització de la càrrega tributària, si més no dins la Unió Europea, per tal d’evitar el xantatge permanent per deixar de tributar i beneficiar-se de múltiples formes d’elusió fiscal al que recorren empreses i grans patrimonis.
En aquest sentit, l’aportació del pensador alemany Peter Sloterdijk, és extraordinàriament interessant. Si només ens remetem al títol, o bé a una lectura superficial, podríem pensar que estem davant una proposta neoliberal de caire radical i insolidària, ja que parla de “fiscalitat voluntària”. En realitat el plantejament d’aquest filòsof heterodox va molt més enllà i té un calat força més profund. En realitat, a Fiscalidad voluntaria y responsabilidad ciudadana (Siruela, 2014), el que es planteja es recuperar un sentit del què és comunitari, que vagi més enllà de les normes i de les obligacions imposades. Es proposa no justament una rebaixa de la fiscalitat, sinó la necessitat d’una nova cultura col·laborativa i solidària. Planteja Sloterdijk una “intensificació i vivificació ètica dels impostos”. Planteja superar la condició de deutor a la que se sotmet als ciutadans per part de l’Estat, on la tributació és un càstig en la mesura que no se’ns fa partícips de les decisions polítiques, mentre que hauria de ser i representar una aportació orgullosa en la mesura que ens facin sentir protagonistes de la col·lectivitat. Un crida a superar el caràcter fantasmal de les democràcies actuals, de la falta de transparència i de pèrdua de l’empoderament dels individus. Una demanda a superar el caràcter autoritari dels estats i a recuperar valors solidaris i de pertinença. Una tesi provocadora i evocadora que mereix ser llegida.
Josep Burgaya 