Lectures dominicals

Encara que sembli sorprenent, en política qualsevol moviment, encara que aparenti ser menor o els seus efectes ja descomptats, té els seus efectes els quals no es poden predir en la seva totalitat abans que succeeixi. Com en una partida d’escacs, moure una peça del tauler, encara que sembli un moviment previsible i escassament estratègic, acaba per generar una situació nova, un nou equilibri a partir del qual cal plantejar-se el com i el perquè de la continuïtat. La mobilització de diumenge passat, el 9-N, ha tingut alguns efectes més enllà dels esperats i algunes lectures que no són les que preveien els detractors, però tampoc una bona part dels seus promotors. Curiosament, s’ha reforçat la demanda d’una consulta legal, pactada amb caràcter de referèndum vinculant, mentre que qui n’ha sortit afeblit és l’independentisme pur i dur, aquells pels quals l’etapa de l’exercici del “dret a decidir” és ja pantalla passada i advoquen per anar a una declaració unilateral d’independència sobre la qual no consta que els catalans s’hagin pronunciat de manera majoritària.

Si s’avalua el què es va fer diumenge com una consulta, encara que en formes molt de succedani, a l’independentisme estricte no li surten els números. Seria bastant aproximat a la realitat pensar que la pràctica totalitat dels que volen secessió immediata varen anar votar pel Sí-Sí ja que pocs es devien quedar a casa per por i havien estat cridats i mobilitzats de manera redundant per les diverses organitzacions que els representen, cíviques i polítiques. Alguns abrandats deien dies abans que el simulacre de consulta servia per contar-se, i els números diuen que aquesta posició, que la té i sosté molta gent, no arriba a representar un de cada tres ciutadans. És a dir, molts però insuficients en comptabilitat democràtica. Si valorem el diumenge com una mobilització política, que intueixo que és com s’ha de fer, contra l’actitud varada i immobilista del govern espanyol en relació a una Catalunya insatisfeta en grau superlatiu, la diada va ser un èxit, no sé si en la línia del que aspiraven els seus promotors, però sí com per generar efectes polítics notoris. Una mobilització de més de dos milions de persones és molta gent i, a més, amb un funcionament i ordre impecables. Sobretot, va resultar una afirmació de sobirania, especialment en la mesura que malgrat esperar-se un monòleg independentista, mig milió de persones varen voler reiterar el seu dret a ser consultats, encara que preferissin alguna solució articulada i pensada i no pas de ruptura definitiva.

Curiosament, el 9-N ha deixat una perdedor clar en la figura de Mariano Rajoy. Haver permès que les coses arribessin fins aquest punt sense ni una mínima proposta de negociació, esperant que la combinatòria de posició inamovible i el pas del temps desinflessin un malestar i una mobilització que no ha fet sinó augmentar. Il·legalitzar la consulta, però deixar fer el simulacre per evitar fotografies repressives, l’ha acabat per semblar feble davant la seva parròquia més immobilista i hooligan de l’espanyolisme ranci, alhora que una certa debilitat davant del sobiranisme. Té una pèssima sortida entre els que li exigeixen mà dura a posteriori via la fiscalia i la obvietat d’un problema real que li hauria de comportar algun moviment d’obertura i aproximació. Artur Mas s’ha convertit en el guanyador polític de l’envit, encara que només sigui per uns mesos. Li ha sortit bé un moviment amb el que ningú confiava, ha recuperat el control i la iniciativa en el camp sobiranista i es pot permetre a partir d’ara marcar l’agenda en solitari. La imatge de Junqueras fent de comptable en una “taula electoral” mentre Mas es donava un bany de masses perfectament preparat, escenifica força l’empetitiment del líder republicà en tot aquest procés. Les presses ara per cremar etapes semblen respondre al nerviosisme de la frustració. Si alguna cosa es pot dir que han evidenciat els catalans, és que volen ser consultats en un referèndum formal. El què hi diran, està per veure.