Ecoinnovació a Catalunya: La teoria i la práctica

El concepte d’ecoinnovació ha entrat amb força tant en la literatura acadèmica com en l’argumentari de la política econòmica i en el món de la gestió empresarial més avançada. Això és així des que, el 2004, la Comissió Europea va establir que l’ecoinnovació era una de les eines fonamentals per a la consecució dels objectius establerts a Lisboa, una eina imprescindible per “aconseguir l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç de créixer econòmicament de manera sostenible amb més i millors ocupacions i amb major cohesió social”.

De llavors ençà, l’elevat grau de consciència i la molta feina feta han portat a les universitats a posar fil a l’agulla, amb un cert recolzament de les institucions públiques, que semblaven estar-hi amb sintonia. El Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI) del 2008 va ser la concreció d’aquest avenç. Els agents socials i econòmics, les universitats i els centres de recerca amb les institucions polítiques van expressar la voluntat d’emprendre una acció conjunta a llarg termini, i van elaborar un full de ruta en recerca i innovació amb l’horitzó 2020. Encara que els recursos fossin escassos, doncs el document arribava en plena eclosió de la crisi econòmica i de les polítiques d’austeritat de les institucions públiques –les quals no van perdonar les retallades ni a temes tan estratègics pel canvi de model de creixement com el que ens ocupa–, es va establir un ampli consens i es van definir unes directrius que, almenys sobre el paper, donaven una línia a seguir plenament coherent.

A hores d’ara, algunes institucions estan fent notòriament els deures. A les universitats catalanes hi ha prop de 300 grups de recerca dedicats als diversos aspectes mediambientals, excel·lint en àmbits com l’energia i el canvi climàtic, el cicle de l’aigua, el cicle dels materials, i el territori i la biodiversitat. Així mateix, en aquests moments hi ha una quarantena de Centres de Recerca a Catalunya, on hi treballen més de 3.000 persones, d’entre els quals destaquen una quinzena que es dediquen a temes mediambientals i que són altament reconeguts a escala nacional i internacional.

També hi ha, no cal oblidar-ho, una vintena de centres del CSIC que operen a Catalunya, alguns d’ells de gran nivell i vinculats a la recerca mediambiental. Disposem de grans infraestructures científiques que fan una valuosa funció de cara la recerca en pro de la sostenibilitat, com els centres de supercomputació, investigació marítima o el sincrotró.

Disposem d’una potent xarxa de parcs científics i tecnològics, encara que alguns d’ells estan subocupats i enfronten seriosos problemes de viabilitat, així com també de centres tecnològics, tres dels quals estan totalment especialitzats en serveis de R+D+I a les empreses que treballen en el sector ambiental. Disposem de 3 milers d’empreses que treballen en activitats mediambientals amb una progressió notable i amb una ocupació de prop de 100.000 treballadors.

Més enllà de les infraestructures disponibles, d’una recerca reconeguda i d’un fort dinamisme per crear empreses que operen plenament en el camp del medi ambient, el país pateix alguns dèficits importants. La majoria d’aquestes mancances depenen de polítiques específiques de les administracions públiques. No es tracta tant d’implementar noves reglamentacions, com de generar els mecanismes que ajudin a superar les barreres d’entrada a la nova economia ecològica i també el gran repte de transformar les activitats i les tecnologies tradicionals per adaptar-les a una economia verda; no com un cost de responsabilitat afegit, sinó justament com una forma d’aconseguir que aquestes activitats siguin més competitives econòmicament i més sostenibles.

Algunes de les barreres fonamentals sobre les quals cal actuar tenen a veure amb revisar els subsidis i els beneficis que es destinen a activitats altament contaminants i no sostenibles; promoure una fiscalitat verda realment estimuladora; regular algunes activitats com el transport per tal d’impulsar el canvi; responsabilitzar els productors –especialment en el sector primari– per tal que internalitzin els costos mediambientals; normalitzar i establir labels en l’ecoetiquetatge; fixar estàndards de consum energètic; i fer apostes innovadores en els equipaments públics.

Caldria fomentar les renovables i no caure en les contradiccions en què han caigut els poders públics espanyols en els darrers anys –que clarament han frenat les inversions en el sector–, reforçar els mercats de carboni, promoure l’emprenedoria verda i polítiques actives d’ocupació que tinguin aquest biaix. Tot el que pugui fer l’administració pública de caràcter exemplificant té molta importància a l’hora de fer augmentar la sensibilitat i la consciència mediambiental. Quan tot el que faci el sector públic, des de les contractacions fins a les compres, contingui de manera explícita aquests requisits, haurem fet un gran pas. I també és clau que els sectors que ja practiquen l’economia verda i els que operen en l’àmbit mediambiental esdevinguin unlobby que contrapesi els poderosos interessos de l’economia marró per aconseguir  anar molt més enllà i evitar que només canviï alguna cosa anecdòtica de cara a que tot continuï igual. Això no ens ho podem permetre.

 

http://www.coamb.cat/puntambiental

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s