10-N. Tornar a començar?

No sé si som molts o pocs els que pensem que estem en carreró sense sortida, o almenys complexa i difícil. No és que no hi sigui, és que els contendents no semblen voler-la ni buscar-la. Dues posicions que són presoneres d’una lògica que els ha portat a l’extrem i a l’exageració, destruint gairebé la totalitat dels ponts que havien de permetre circular en els dos sentits. No és qüestió que em vulgui instal·lar en una còmode neutralitat que no existeix, però tampoc voldria deixar-me endur per la dinàmica dominant pel sol fet de ser-ho i així participar de la festa. Tampoc crec tenir problemes d’identitat i encara menys ser presoner de legitimitats diverses ara confrontades. Les meves afinitats electives van en la línia d’entendre que bona part de la ciutadania del país, en circumstàncies difícils, s’ha atipat de tant constrenyiment i de tanta burla i aspira a nous horitzons. El que no tinc tant clar, i espero poder conservar el dret al dubte, és que els dirigents polítics hagin encausat els anhels de manera adequada i de forma plausible. Els desitjos acostumen a ser necessaris, però no solen ser per ells mateixos força suficient perquè es compleixin, com tampoc acostuma a ser pertinent negar un problema i aferrar-se al status quo, quan és força evident que el problema existeix.

Arriba la data simbòlica, i l’estratègia de les dues grans posicions ha estat la de negar-se legitimitat mútua i pujar l’aposta, no tant perquè algú confiï en intimidar l’altra, sinó com a relat per a consum de la pròpia parròquia. L’única cosa que s’ha aconseguit amb tal dinàmica, és un cert desassossec  i que les coses siguin més difícils de reconduir a partir del dilluns. Encara que alguns diran que anem cremant etapes segons un full de ruta i el pla previst, per més raons que tenim –i les tenim-, no sembla que els esdeveniments d’aquests dies ens acostin a cap solució o sortida digne. És evident que la insatisfacció d’uns pel fracàs del pacte de la transició, les frustracions reiterades, la percepció de rebuig patida, la poca sensibilitat expressada, a més de la poca equitat i justícia distributiva amb els recursos, acompanyada de la falta de respecte, carrega d’arguments i raons. Però si conservem un mínim sentit de la realitat, sabem que s’ha d’acabar dialogant i negociant i això requereix una actitud d’acostament. Si només “ens fem valdre”, em temo que ens quedarem on som. No estaria per demés que reconeguéssim –reconeguessin els nostres líders polítics-, que no tot ho hem fet bé, que apostar pels fets consumats no sol ser un bon inici, com tampoc ho és un cert deix o ínfules de superioritat que porten a expressions despectives i a una notòria falta de tacte, com tampoc és del tot recomanable creure’s amb la possessió exclusiva de la veritat, tot provocant que se’ns apliqui un fal·laç “principi d’autoritat”.

 

No ens enganyem, el panorama de diumenge és d’un despropòsit al que tots ens han conduit i del que preocupa especialment la frívola alegria que semblen expressar alguns dels que ens hi han portat. Una deriva estranya quan es confonen papers i funcions entre governs constituïts i entitats de la societat civil. Jugar a l’engany sobre qui és qui, acabarà per confondre’ns a nosaltres mateixos. Instal·lats en un perillós “la fi justifica els mitjans”, hem estat conduits cap a la poc saludable temptació unanimista, simplificadora i sense matisacions; a donar per bona una escandalosa falta de pluralitat sinó de prudència i moderació als mitjans; a més de fer els ulls grossos, perquè “ara no toca”, cap a una corrupció política que s’ha embolcallat amb la bandera.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s