Retardant l’inevitable (iII)

Per fer una ficció d’acontentar els desitjos de bona part de la ciutadania i superar el fallit encaix actual de Catalunya a Espanya, es va marcar una fita molt ambiciosa, que resultava il·lusionant per la gent, però desconeixent el camí, la manera com arribar-hi, apel·lant als valors de la fermesa i el voluntarisme com a suficients. No ho eren, i la darrera ocurrència del President Mas de votar per no votar, és una altra gest d’agitació i propaganda i poc a veure amb una consulta. Els líders, si ho fossin, havien d’haver alertat que el procés seria més llarg i complex tot plantejant una altra estratègia. Qui millor defensa un país, no és qui fixa l’objectiu final més ambiciós i per això menys abastable. Qui millor pot portar i dirigir un país, és aquell que explica allà on serà possible d’arribar en etapes successives, amb les seves  dificultats, qui coneix el camí segur encara que no sigui ràpid. Sobretot, un líder polític no es pot permetre d’enganyar a la gent, o no dir-li tota la veritat en nom de que no és major d’edat per entendre la complexitat de les coses. De falsos amadors del país ja n’hem vist passar masses. Qui estima el país li diu la veritat, no li crea faltes expectatives i l’ajuda  a disposar d’un horitzó creïble.

Aquest dies ja resulta anguniós el joc de l’enfadós de la unitat política i del manteniment d’una consulta que ja no és mínimament creïble. Perquè no acceptar públicament que avui no és possible, però que es treballarà perquè ho sigui almenys més aviat que tard tot explorant camins més segurs?  Es tarda massa a plantejar nous escenaris i s’ha caigut en la temptació de la via única, quan a més no s’ha pogut o sabut portar-la a terme. La ciutadania té el dret a nous horitzons, a majors certeses i a dirigents més adequats i responsables. Retirar una consulta que ha esdevingut impossible no és una derrota, almenys no ho és pels anhels de la ciutadania, en tot cas ho és per aquells que han anat de visionaris i no ens han portat enlloc. Caldria que no es caigués en la temptació de confondre els plans maldestres amb el fracàs de la gent i les seves aspiracions.

Ja fa dies, que “el procés” s’ha convertit en un procés electoral, disfressat i per entregues. Es tractava de jugar amb qui es feia la foto de ser el primer en abandonar la partida, tot esperant que l’electorat li fes pagar en unes eleccions que, d’una manera o d’un altre, tindran connotacions plebiscitàries. Qui governa, almenys nominalment, hi té les de perdre, però Mas aprofita la confusió per promoure una llista electoral unitària, la conformació d’un nou partit per agregació a l’entorn del President. Una salvació personal i una reformulació de Convergència des del pujolisme, cap una mena de versió catalana del peronisme argentí. A ERC se li ha glaçat el somriure, i ara es tracta de veure qui fa jugar a l’ANC i Òmnium al seu servei. Mas ha adquirit dimensió política en aquest procés mentre que el seu soci i rival a tendit a empetitir-se –en un sentit figurat, és clar-, encara que representa una major claredat en el plantejament. Contràriament al que molts afirmen, el problema no és el de mantenir la unitat política i cívica “fins el final”, no és d’unió sinó d’estratègia. Si només fos una qüestió de mantenir la fermesa, n’hi hauria prou amb unes eleccions que consumessin el canvi polític des dels “tebis” cap als “ferms”. El què es s’entreveu, és que qui ha de prendre les rendes és justament qui més ha empès perquè se seguís un camí erroni i més ha maldat en evitar les temptacions de rectificació. Antoni Puigverd ha escrit que aquests dies indueixen a pensar que hem entrat en la “fase del aprenentatge de la decepció”.

Anuncis

2 thoughts on “Retardant l’inevitable (iII)

  1. Benvolgut Josep, els conservadors teniu això, patiu massa per mantenir l’estatu quo i us fan pànic les transformacions substancials. Si no estàs d’acord amb el fet que els catalans ens independitzem no hi ha cap problema, però no ens surtis amb qüestions de protocol. No conec cap manual de revolució perfecta, en qualsevol enfrontament cal improvitzar en funció dels canvis que es van produint i, sobretot, no hi ha camins segurs.
    Un altre tema és que analitzis els moviments tàctics dels diferents partits i en especial els de convergència. Tot i que, deixa’m dir-te que encara tenen sort de poder fer moviments tàctics, no com el PSOE i ICV que estan literalment paralitzats de por.
    Jordi Planas

    M'agrada

    1. Hola Jordi, això de “conservador” encara no m’ho havien dit mai. Em sembla que et confons, francament. Sembla que si no fem tots de “palmeros” d’una estratègia que no es pot pas dir que ens hagi portat enlloc, ja haguem de ser anti-independentistes. No és el meu cas, però crec que el tema es porta i s’ha portat força malament. Em costa molt vure elmont convergent convertit de sobte en “revolucionari”, més aviat crec que el seu sobiranisme sobrevingut té molt justament d’intentar mantenir l’status quo. És allò de canviar algunes coses aparents, perquè tot continui igual. Vull dir determinades hegemonies socials i econòmiques. No dubto de bones intencions de canvi per part d’alguns independentistes, però també us podríeu plantejar si amb suports acrítics, no fos cas que fossiu vosaltres els que serviu de coartada al predomini dels de sempre. Ser independentista, políticament, no és ni bo ni dolent, com tampoc el no ser-ho.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s