Retardant l’inevitable (I)

Endarrerir el desenllaç, l’evidència d’allò que és inexorable, posposar l’acceptació que les coses no acaben resultant com hauríem volgut, és una actitud i una reacció prou humana. Ens posem a la defensiva davant del que no desitgem o ens fa por. En la vida particular ho acostumem a fer moltes vegades quan hem de prendre decisions difícils en relació a la família, al treball o al nostre futur. Costa d’acceptar i de decidir que algunes coses ja no donen més de sí, i encara més dir algunes veritats, com si mentre no ho verbalitzem el temps d’espera ens podés evitar el que ja està escrit. Més fotut és quan la falta de decisió, de reconeixement de la feblesa, ens fa mantenir una mentida que perjudica les expectatives i les il·lusions d’altres. A aquestes alçades gairebé tothom sap que el 9N no se celebrarà la consulta, però es tracta de no se el primer en reconèixer-ho, i si pot ser, ser últim i poder acusar els altres d’haver tirat la tovallola abans d’hora. La situació ratlla ja el patetisme, doncs fa dies que s’ha entrat en el carreró sense sortida que era previsible, però de cara la galeria es fa el paripé que la consulta es farà d’una manera o d’una altra. CiU va intentar acceptar que l’estratègia referendaria ja no donava per més, però l’empenta independentista d’ERC i la CUP, dels qui depèn la majoria de govern i l’estatus quo actual, ha empès al President Mas a fer un salt endavant que no és sinó en el buit, tot embolcallant-lo de gest èpic. Tot plegat, per guanyar uns dies, unes setmanes a tot estirar, situant el país i la seva gent prop de l’abisme i en estat de perplexitat.

Els anhels en pro de més autogovern o del ple desenvolupament com a país en forma d’independència són ben justos i legítims, però l’estratègia dibuixada pels dirigents s’ha demostrat fal·laç i errònia. L’èpica no pot ocultar la manera maldestre i improvisada que s’han fet les coses i encara el més malament que s’han explicat a la ciutadania. S’ha confós una cosa que els líders polítics que ho són no confonen mai, la claredat que demana i exigeix la ciutadania amb la simplificació i fins i tot amb algunes dosis de frivolitat. Els temps revolts acostumen a generar falsos ídols. Ser mesell, a partir de cert punt, no comporta altra cosa que el rival s’acabi afirmant a través de l’ús del principi d’autoritat. En les qüestions humanes, i la política ho és, el camí més ràpid no acostuma a ser la línia recta, sinó un traçat amb unes quantes giragonses. Les coses rellevants s’han de fer amb paciència i tacte. Ja ho deia Napoleó al seu ajudant de cambra, “vesteix-me a poc a poc, que tinc pressa”.

En aquest procés, si l’important fos el resultat i no el que els joves en diuen ara “el postureo”, hauria faltat justament l’astúcia que s’ha brandat als quatre vents que es tenia. La modèstia, acostuma a ser una virtut, i la seva falta un gran defecte. L’estratègia ha estat equivocada, tot creient que reiterar i insistir ens uns objectius de màxims, faria que ens en sortíssim. Prefixar una data i una pregunta de complexa interpretació ha estat el principi d’un fracàs anunciat, com ho era confondre el dret a pronunciar-se amb la proclamació de la independència. Molta finezza no hi ha hagut. Pensar que la consulta es pot de forma no homologable als països seriosos, ni tan sols s’hauria de considerar una alternativa. Resulta curiós que en una iniciativa política en la que s’ha fixat el mitjà com el missatge (dret a decidir), hi hagi qui parli de mantenir una consulta sense unes garanties jurídiques i democràtiques prou sòlides.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s