Salaris contraproduents

Mentre el govern del Partit Popular insisteix que anem bé, encara que nosaltres no ho notem, gràcies a les seves mesures d’austeritat i de devaluació interna; mentre els dirigents patronals i Angela Merkel reclamen encara més reformes estructurals -de fet volen dir una recollada salarial més a la baixa-, acaba de sortir un informe de la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, en el que s’afirma el caràcter contraproduent de les baixades salarials a Espanya dels darrers anys, no havent aconseguit pràcticament crear ocupació, han empobrit a la gent, han triturat la capacitat de demanda i estan ajudant a aprofundir en la recessió. Després de tipificar que a Espanya la caiguda salarial anual des de la crisi ha estat d’un 2%, la més gran de la zona Euro després del 5% de Grècia a qui es va voler aplicar una fracassada cura de cavall, considera que les millores obtingudes en productivitat i en competitivitat exterior, no compensen ni de tros els efectes demolidors sobre el benestar i sobre el consum intern, alertant a Espanya, que no se li acudís continuar per aquest camí. Dit això, es podria pensar que ha escrit aquest informe sobre Perspectives d’Ocupació, algun economista crític i més aviat roig al servei d’alguna organització d’extrema esquerra. Res més lluny de la realitat, justament té especial sentit perquè això ho diu la OCDE, que és ni més ni menys que el club que formen els països desenvolupats occidentals i que encapçala els Estats Units, és a dir l’establishment capitalista en estat pur. A diferència d’altres instancies internacionals que ens tenen acostumats a documents purament propagandístics, val a dir que aquest té un molt bo servei d’estudis que publica informes que solen valdre la pena. Per exemple, han publicat del millor que s’ha escrit sobre sostenibilitat i canvi climàtic.

Ras i curt, el document diu que és econòmicament inviable –a banda de ser-ho socialment-, l’aposta continuada i redundant per una sortida de la crisi consistent en un empobriment gairebé generalitzat a través de caigudes consistents i continuades dels salaris durant anys. Que l’arribada de l’euro el 2002 provoqués en el seu moment que es disparessin els costos salarials per damunt de l’augment de la productivitat, no justifica ni porta enlloc mantenir aquesta tendència a la reducció de la massa salarial durant anys i panys. Assenyala també amb preocupació l’informe, de l’abús de la contractació temporal a Espanya, així com la precarització del mercat laboral, una tendència tant negativa per les famílies, com també per la mateixa economia i les seves possibilitats de recuperació. Malgrat el que es digué quan la forassenyada reforma laboral de fa un parell d’anys, la “flexibilitat” buscava reduir costos laborals i abaratir els acomiadaments, i no pas el d’augmentar la contractació que reduís de manera veritable l’atur. Quan la major part dels contractes nous tenen una durada inferior a una setmana, s’ha d’estar de conya per veure-ho com un procés de creació d’ocupació. Les xifres d’atur a Espanya son clares per la OCDE, ni pràcticament s’han disminuït i poc ho faràn els propers temps si no es canvien de polítiques, si no es recupera el consum i el mercat interior i s’evita l’aprofundiment de la crisi que pot provocar la deflació. Ens pronostiquen que, a finals del 2015, tindrem un atur similar al d’ara del 23,9%, només ens superarà Grècia amb un 27%. Això tranquil·litza.