Sortir de l’atur ja no és sortir de la pobresa

Els membres del govern Rajoy estan molt contents d’haver-se conegut, i dia si i dia també, surten a explicar-nos que les estadístiques diuen que ja hem superat la crisi econòmica, que hi ha un cert augment del PIB, que es creen llocs de treball i que els aturats acreditats cada dia són menys. Com que a Europa alguns països han experimentat darrerament una certa reculada com és el cas d’Itàlia o d’Alemanya, fins i tot hi ha algun agosarat que afirma públicament que no només ja no som el furgó de cua de la Unió Europea, si no que ens hauríem convertit gairebé en la locomotora. Pobres de nosaltres! Encara que el discurs respon poc a la realitat, és previsible que s’accentuï els propers mesos, ja que entrem en un cicle electoral i ja se sap que amb males notícies no es guanyen eleccions. Certament que només recorrent a estadístiques adequades, es pot donar la impressió de que les coses van bé, que ja hem sortit de la crisi, que la majoria de la gent es pot guanyar bé la vida, que som a prop de recuperar la multitud de drets socials perduts. Perquè la realitat és una altra. El nivell d’atur del 25% és ja insuportable, quan a més una part important són desocupats de llarga durada que han perdut les prestacions. Més del 50% del joves ni treballa, n’hi ho ha fet mai, i una part de la gent d’aquesta edat, generalment la més formada, continua exiliant-se per raons econòmiques i falta de cap perspectiva laboral. Continua havent-hi desnonaments de famílies que perden l’habitatge, els bancs d’aliments i menjadors socials estan més plens que mai, els que tenen feina veuen com els salaris els hi van a la baixa i la tendència a la disminució general de preus ens indica que no es recupera la capacitat de comprar.

Hi ha altres estadístiques, les que no utilitza el Govern; són les que diuen que el desistiment a buscar treball augmenta, especialment entre els majors de 50 anys, i ja no s’inscriuen a l’atur. Hi ha dades que indiquen que, a banda dels joves són moltes les persones que marxen, entre elles alguns contingents que provinents de la immigració no troben aquí la possibilitat de guanyar-se la vida. Hi ha indicadors que ens informen que més de la meitat dels nous contractes (aquests que diu Rajoy indiquen la recuperació econòmica) són inferiors a una setmana de durada. Hi ha xifres que marquen que la pràctica totalitat dels nous contractes són a precari, ja sigui per treballar unes hores, mitja jornada, finals de setmana o en jornades variables. Molts han de suportar humiliants períodes de proba sense remunerar i, la majoria se’ls obliga a fer-se autònoms, que si mirem les dades, és la afiliació a la seguretat social que més progressa. Després sempre es pot dir que augmenta el nombre d’emprenedors i de petits empresaris. Pel que fa als salaris, el mileurisme ja queda com un luxe del passat, i els 400 euros mensuals com el salari més comú, per fer no només les hores contractades, sinó unes quantes més que nos paguen. Sortir a l’hora que toca de la feina, torna a ser mal vist i es pot interpretar que no et sents prou motivat amb el contracte de merda que t’han proporcionat. Diuen les estadístiques, que el 25% dels pobres actuals tenen algun tipus d’ocupació, el que demostraria que per ser pobre actualment, ni tan sols cal estar aturat. Afirmen els indicadors, també, que el darrer any a Espanya, mentre el salari mitjà dels treballadors ha disminuït un 0,5%, el dels directius s’ha revaloritzat en un 7%. Efectivament, tot va molt bé.