Un món sense control

És estiu, i a bona part del món occidental vivim un xic despreocupats, ja que siguin formals o reals gairebé tots tenim tancat per vacances. Els becaris que fan de relleu als mitjans, han estat de sort amb el cas Pujol, les anàlisis reiterades i que ja cansen sobre Podemos i les noves prelatures socialistes, per tenir material informatiu i no haver de recórrer al allau habitual de notícies friquis a que ens solen tenir acostumats en aquestes dates. Especialment aquest estiu, però, hi ha un món que no entén de vacances, i que encara que ens sembli lluny, no ho es tant. A Gaza, a Síria, a Iraq, a Líbia, a Ucraïna o a Àfrica amb les guerres de sempre i amb l’epidèmia d’ebola o a l’estret de Gibraltar per intentar els estranys fer-se un lloc en el paradís. Definitivament el món està especialment revoltat, i els drames humans que hi ha darrera conflictes alguns dels quals són ancestrals i de difícil solució, esgarrifosos. En el món bipolar d’antany hi havia un cert ordre, només calia que les dues grans potencies es posessin d’acord per evitar segons quina mena de drames esgarrifosos, no sempre si posaven, però almenys hi havia la possibilitat i el mecanisme establert. El món unipolar que el va seguir, va durar poc ja que després de desencadenar conflictes de difícil sortida, els Estats Units es veieren abocats a moderar un militarisme i intervencionisme que després del desastre comès a l’Iraq, on la solució va ser moltíssim més sagnant que el problema que es volia resoldre. Europa continua essent un actor purament de repartiment en l’escena internacional, i el multipolarisme actual facilita tant el desencadenament de nous conflictes com la falta d’instruments diplomàtics i militars per a la seva possible solució.

Al camp de concentració massiu que es Gaza, Israel ha fet el que ha volgut, i ho continuarà fent, ja que ni els països occidentals que podrien pensen posar-hi fre pel pes del lobby jueu, i ara més que mai els països àrabs de la zona desfets per conflictes i guerres internes poden fer la funció de contenció de les pretensions israelianes. Síria es dessagna, com ho fa l’Iraq amb una guerra civil cruentíssima en el que el jihadisme sunnita, ha creat un estat quimèric entre els dos països, mentre el xiisme formalment governant a un país i l’altra sembla que el problema no vagi amb ells, amb cap intenti d’establir ponts i recuperar equilibris en un món on convivien tantes diversitats. El problema humanitari que hi ha plantejat ja fa temps que dura, però sembla que ningú farà res més enllà de lamentar-ho. La situació no es pas gaire millor a Líbia, on regna el desgovern de les faccions armades que varen acabar amb Gadafi, ni a Egipte, on semblen haver passat d’una forma de totalitarisme a una altra. I que no dir del conflicte ucraïnès, on la Rússia de Putin sembla voler tornar a refer el somni imperial de la època soviètica i on l’enfrontament entre minories que fins ara convivien, s’ha fomentat i no deixa d’anar en augment i ser cada vegada més dramàtic. Mentre la epidèmia d’ebola es recrea a l’Àfrica subsahariana amb la impotència davant d’una malaltia de pobres per a la que els laboratoris farmacèutics han estat poc interessats en obtenir, almenys fins ara, remei. Mentre tant, milers d’africans es juguen cada dia la vida intentant passar a Europa, ja sigui saltant una tanca ideada per algun malalt, o bé navegant gairebé a la deriva per l’estret de Gibraltar. Els que intenten creuar no ho saben, però la compensació és el no res.