En el món occidental, quan la capacitat de produir bens materials està ja molt per sobre de les necessitats i el problema no és de producció sinó de redistribució, es planteja molt seriosament el tema del creixement econòmic. Hem viscut durant segles en el paradigma mental que el benestar y el creixement econòmic anaven absolutament de la mà. Ara es possible prioritzar el benestar comú, la qualitat de vida y es pot prosperar social i personalment sense créixer. Aquest replanteig de la qüestió del creixement econòmic no obeeix a consideracions morals, si no al fet que hem constata que estem en un món de recursos finits y que pretendre consumir cada vegada més recursos, més combustibles fòssils i generar més contaminació i escalfament global és del tot insostenible. De tot això parla Tim Jackson a Prosperidad sin crecimiento. Economía para un planeta finito (Icaria,2011). Aquest professor britànic a la Universitat de Surrey, imparteix justament la matèria de desenvolupament sostenible en aquest centre i dirigeix un grup d’investigació sobre estils de vida, valors i medi ambient.
Jackson durant anys va ser comissionat d’economia de la governamental Comissió pel Desenvolupament Sostenible del Regne Unit. Creu aquest autor, que l’augment del benestar material y el creixement econòmic només son ja acceptables en els països pobres, però que als països desenvolupats, les polítiques de creixement, d’obsessió amb un PIB en augment, son contraproduents i acaben per afeblir la prosperitat que argumenten voler crear. Ell creu que cal plantejar polítiques macroeconòmiques que possibilitin l’estabilització de l’economia tot evitant que aquesta es col·lapsi per falta de creixement. Això significa prioritzar la inversió pública en detriment de la privada, augmentar les inversions ambientals, així com redistribuir tant l’ingrés com el treball disponible. Això significa tornar a regular l’economia, especialment la financera, augmentar la fiscalitat al consum de recursos naturals i desincentivar el consum. Tot un canvi de paradigma, difícil, però inevitable.
Josep Burgaya 
Aquesta és la qüestió. És la primera vegada que la llegeixo plantejada amb cara i ulls. És molt valenta i revolucionaria. Cal invertir el diner públic en qualitat de vida, redistribuir el treball. En definitiva no cal entrar en aquesta dinàmica idiota de produir i produir quan ja tenim de sobres, a l’anomenat primer món, recursos suficients. Actualment és una competició digne dels idiotes més profunds. M’en fot el PIB dels Estats del primer món. Finalment és una qüestió de redistribuir la riquesa que ja ens sobra. Per tant una batalla perduda però la idea dóna al bell mig del problema. Llucià Guiteras . PD: I sí, el plantejament té una gran dosi d`ètica.
M'agradaM'agrada