El rei nu

A Catalunya s’ha flirtejat durant molts anys amb la política messiànica. Una societat aparentment situada de manera majoritària en la modernitat i el progressisme, va apostar per entregar el poder i ser dirigida per un líder que s’ha fonamentat en el discurs patriòtic, en la cultura menestral i en quatre nocions de la doctrina social de l’Església. Una mica pobre tot plegat, però el pensament dominant ha deixat poc espai a les posicions crítiques i ha anorreat qualsevol alternativa.Banca Catalana, les pastetes inicials d’aquest fangar actual, varen permetre aixecar una clara línia divisòria entre bons i mals catalans, “a partir d’ara d’ètica i de moral serem nosaltres els qui en parlarem”, i es va situar l’esquerra en general i els socialistes en particular lluny del predomini polític que sembla que els hauria tocat per la composició social del país. Bon agitador y amb acerat sentit del poder, Jordi Pujol va demostrar durant molts anys, masses, que era un pèssim gestor i que l’únic que se li va acudir va ser construir una administració de país que es confongués amb el seu moviment patriòtic. Més donat a alliçonar des de la seva peculiar moralitat que no pas a dialogar o donar arguments, va construir una xarxa d’acòlits per tot el país que tothom tenia assumit que era una xarxa d’interessos a la que calia plegar-se. Per en Pujol, la fi sempre ha justificat els mitjans, i la seva alta estima que el feia confondre’s amb el país, va comportar què ningú gosés denunciar algunes coses que eren evidents, o es preferís mirar cap a una altra banda, en nom de que tothom té alguna cosa a l’armari. No només polítics, també periodistes. L’oasi català era una bassa d’aigües tèrboles, ni més ni menys que a altres llocs, però aquí s’havia decidit fer-ne na mística i instal·lar-se en la irrealitat.

pujol1 Pujol2

La sòrdida i confusionària confessió de Pujol quan investigacions i dinàmica judicial eren apunt d’atrapar-lo, ha sumit en l’estupor generalitzat al país, entre els seus i també entre els contrincants. No perquè tot plegat no se sabés, encara que sense detalls, sinó perquè la caiguda dels déus sempre té alguna cosa d’inesperat i de patètic alhora. De fet, els més pròxims l’han volgut condemnar i enterrar immediatament, per allò de que mort el gos morta la ràbia, sabedors que el que diu la nota autoinculpatòria no té ni cap ni peus, que tot plegat té a veure amb diners arrambats a Banca Catalana i pel sistema continuat de cobrament del famós 3% que va denunciar el seu dia Pasqual Maragall i que tothom, sabent que era cert, el va titllar de de immadur i irresponsable, inclosos els seus. El tema de les comissions per l’adjudicació d’obres i serveis públics és una lacra ètica i moral que forma part i recorre l’espina dorsal del país; i l’home més donat a fer insofribles discursos moralitzants és qui la va instituir. No era només per finançar els partís, i molta gent ha fet grans fortunes, i entre ells la família del President, en tot aquest entramat presidit per l’omertà. El cas Palau no era una excepció lligada a un personatge peculiar com en Millet. Agradi o no, sigui o no perquè esbombar tot això liquidi un procés polític nascut amb massa efervescència i massa peus de fang, hi haurà un abans i un després d’un document tant trist. No és només una debilitat humana per part d’algú que havia jugat a fer de Déu. És molt més, afecta a molta més gent i s’endurà per endavant moltes coses aparentment sòlides i moltes veritats instituïdes. Diria que aquest país ja no podrà continuar posposant el mirar-se al mirall i assumir una certa catarsi.

pujol3

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s