El GREC i la Sala Beckett han coproduït aquesta obra de Harold Pinter, que es representa en el particular i emblemàtic teatre de Gràcia. I com que un Pinter sempre és un Pinter, no es qüestió de desaprofitar-ho i gaudir-ne en un vespre d’estiu. Dirigida per Sergi Belbel, aquesta no és pas una de les obres de més renom de Pinter, però en qualsevol cas hi és present la seva obsessió per desmuntar las contradiccions que sempre són subjacents en les relacions humanes. Entre el món del teatre de l’absurd de Ionesco i Beckett i el moviment dels dramaturgs irats britànics, Pinter va construir un món teatral, també cinematogràfic, molt propi i identificable.
L’obra, estructurada en dues parts, reflexa la desconfiança que presideixen les relacions humanes en general, i les de parella en particular, on no sempre tot és el que sembla i on les relacions de poder acaben per tenir més importància del que voldríem. Sota l’aparent irrellevància quotidiana, es posen en joc forces que poden abocar a un conflicte, explícit o soterrat i que fins i tot ens poden remetre a l’abisme. El què és real i el que és imaginari s’acaba per difuminar a l’ombra de les nostres pors. Les coses recordades poden ser només a la nostra imaginació, però no per això deixen de ser reals. Obra deliciosa, especialment en una primera part plena de ginys i enigmes, en un espai escènic senzill, imaginatiu i que dona molt de sí. Bons actors, especialment clar en el cas de Sílvia Bel, però també en un força especial Carles Martínez. Una bona obra per veure i un lloc entranyable on peregrinar alguna nit de juliol.
Josep Burgaya 