El problema de crear moltes expectatives, és que al final sempre s’acaba per tenir la sensació de que eren falses expectatives. La trobada que havia de reunir als dos gran antagonistes del conflicte de major calat de les espanyes, sembla que finalment s’ha acordat, encara que es manté la incertesa de no tenir, almenys públicament, ni dia ni hora. Fins ara hem viscut un procés d’escenificació en el que es tractava era de quedar com el que no dóna el seu braç a tòrcer. El ritual consistia en passar com el que té conviccions profundes i no assumir la feblesa de demanar la cita. Artur Mas no es podia permetre que se’l veiés com qui està disposat a rebaixar plantejaments en nom d’un pacte, mentre Rajoy, tot i mantenir les portes obertes a parlar havia de deixar clar que en cap cas seria per tractar d’una consulta o bé d’independència. El seus no li haurien tolerat. Calia un encontre per que cap dels dos quedés com un intolerant, però sense que ningú s’hagués de menystenir. Aconseguida la cita, encara que abstracte en el temps, confosa entre si primer va ser una trucada, o la trucada va ser la resposta a un mail, ara la segona part de l’escenificació consisteix en aigualir la festa, tot argüint que l’encontre es fa sota els paràmetres de cadascú. Artur Mas fa tota mena de gests, perquè no s’interpreti que ha començat el retrocés en les seves posicions, tot atrinxerar-se en la consulta i en l’acord que té amb altres partits coma a garantia. Es ben curiosa la política, quan finalment es concerta una cita, les dues parts de la parella diuen als quatre vents per activa i per passiva que no passarà res, ni servirà de res. Quin panorama!
Per acabar de construir el quadre i augmentar la pressió sobre els contendents, estem assistint a una guerra de manifestos en competència, així com posicionaments, propostes i establiment de ponts per part de sectors d’això que de vegades pomposament se’n diu la societat civil. Pronunciaments hards en la línia “de España, una”, documents federalistes per part d’intel·lectuals espanyols, terceres vies diverses, mentre el sobiranisme aposta per missatges de “prietas las filas”. El procés d’aprovació de la Llei de Consultes al Parlament de Catalunya, també hi fa un cert paper, encara que amb enfocaments diversos. Per uns és la via referendària que s’acabarà utilitzant, per altres és un mecanisme que pot obrir vies a un pacte en el que no hi hagi ni guanyadors ni perdedors. S’acosten uns mesos convulsos després de l’estiu, on la partida arriba al seu punt àlgid. Al setembre el independentisme es reafirmarà i farà una exhibició de força al voltant de la Diada. Justament quan l’estratègia d’espera i deixar que les coses anessin al límit per part de Rajoy requerirà un gir en forma de proposta apaivagadora, no se sap ben bé de quin calat. Com a mínim haurà de justificar el reposicionament de CiU, almenys dels seus dirigents, la qual cosa indicaria un pacte fiscal-concert econòmic i el respecte a la llengua, blindat amb una reforma de la constitució amb la que estiguessin d’acord PP-PSOE, per tal de compartir-ne el desgast. La consulta vindria després perquè bona part dels contendent podés salvar la cara. En aquest punt la ruptura del bloc sobiranista i el “echarse al monte” d’alguns pot ser dels que fan època. Els aliats d’avui, poden passar a ser enemics confrontats durant dècades, mentre els antics contrincants poden tornar a parlar català en la intimitat. També podria ser que tot això, només formés part de la meva imaginació.
Josep Burgaya 