No faré cap afirmació taxativa sobre el funcionament de la Justícia a Espanya, tant per una qüestió d’elemental prudència, com pel fet que generalitzar una qualificació negativa tampoc seria just ni respondria a la realitat. En el món de la justícia hi ha gent de tota mena i comportaments i ètiques i morals variades –com de fet a tot arreu-, però no es pot negar que s’hi donen uns comportaments singulars que, si més no, no passen desapercebuts. On semblaria que per deformació haurien de predominar les actituds (i les sentències) ponderades, proporcionades, prudents, equilibrades, equitatives, justes…; es produeixen justament masses documents cridaners, extravagants i fins i tot estrafolaris. En un afany de notorietat i de protagonisme poc adequat a l’activitat d’impartir justícia, es dóna una tendència a la desproporció, al maximalisme del tot o res que criden molt l’atenció. Un dels darrers exemples, i no serà l’últim, és la sentència exculpatòria per part d’un tribunal de l’Audiència Nacional als acusats d’intimidació i agressió en el setge al Parlament de Catalunya del 15 de juny de 2011. No sorprèn tant l’exculpació, que podria ser deguda a problemes procedimentals, o falta de proves sobre els 20 acusats, sinó el document redactat en el que es disculpa i es justifica l’actitud dels mobilitzats, tot argüint causes polítiques acceptables.
Una mica estrany i perillós que una sentència judicial es fiqui en considerants polítics. Ens queixem sovint del poc respecte dels poders polítics cap a la divisió de poders i la independència del poder judicial, però alguns intents de “fer política” des d’instàncies judicials tampoc són acceptables. Però és més curiosa encara l’argumentació que fan servir, tot adduint que s’han d’acceptar les accions de “democràcia directa” contra els ciutadans elegits a les urnes, tot considerant que és obligat admetre excessos en l’exercici de les llibertats d’expressió o de manifestació, “si es vol donar un mínim d’eficàcia a la protesta y a la crítica”. Quan el que es va produir van ser insults, vexacions i agressions a diputats, potser que fixem un límit als “excessos”. No la manifestació, sinó la intimidació i els atacs, que serien inacceptables comesos a qualsevol ciutadà, la connotació simbòlica que es faci als representants de la ciutadania i que formen part d’institucions democràtiques, i afegeix encara un xic més de gravetat, encara que sigui en l’àmbit de lo simbòlic. Tampoc l’argument de suposats errors en el “dispositiu policial” justifica agressions injustificables. Per aquesta regla de tres, sempre que es cometen delictes caldria imputar-ho a la policia, per no haver-los evitat.
Alguns s’han apressat a celebrar la sentència com un triomf de la llibertat d’expressió i la democràcia directa, com un aval judicial a comportaments de “pressió” que tenen poc de cívics i de democràtics. Que ningú s’enganyi la sentència ho és tot menys progressista. Justificar l’atac violent a persones que ostenten la representació democràtica, significa tenir molt poca consideració i respecte a les institucions i a la democràcia. Hi ha una esquerra radical notablement confosa, si creu que adquireix més raó i notorietat canalitzant el descontent i l’exigència de transparència i de noves polítiques més justes i equitatives tot posant en qüestió el mateix sistema democràtic. És aquí on s’assemblen massa al populisme i poden ajudar a empènyer processos dels quals després se’n penediran. Democràcia directa i democràcia participativa no es poden presentar com a confrontades, sinó com a complementàries. Qui no respecta a les institucions, acaba per no respectar a les persones a les que diu representar. Si aplaudim qui confon el dret de protesta amb el dret d’agressió, tenim un problema.
Josep Burgaya 