Si alguna cosa ha quedat clara els darrers temps és la voluntat majoritària de la ciutadania de recuperar el protagonisme democràtic, tot exigint transparència, mecanismes reals de participació i una autèntica regeneració (recuperació?) de la política com aquell àmbit on la col·lectivitat decideix i estableix les regles i els valors comuns. La resistència al canvi dels partits polítics clàssics tot defensant uns valors periclitats, unes prerrogatives i unes formes d’acció que hores d’ara repugnen a la majoria de l’electorat, s’ha topat amb l’emergència de noves propostes polítiques que responen a una altra lògica i tot i les dosis de simplisme, oportunisme o demagògia que algunes puguin destil·lar, obtenen el benefici del dubte d’uns ciutadans que necessiten, més que res, una mica d’aire fresc per poder-se reconciliar amb la política. Per si algú no havia entès el missatge que els moviments socials portaven difonent des de fa uns anys i no s’havia interpretat adequadament l’augment continuat de l’abstenció i el vot en blanc en les convocatòries electorals, els resultats de les eleccions europees, principalment a Espanya però també a molts altres llocs, ha evidenciat la progressiva solitud dels dos grans partits de l’alternança política i, especialment a l’esquerra, una fragmentació que expressa les múltiples cares de la decepció davant la falta de relat i resposta progressista a la crisi. Masses desenganys acumulats per mantenir-se fidels a frases que ja han quedat buides de contingut.
Que l’hegemonia i alternança PP-PSOE estava seriosament en perill, sembla que ha estat entès i el seguit d’abdicacions, el relleu a la corona i les maldestres lleis d’aforament-express, indiquen la voluntat compartida dels grans partits de blindar algunes coses davant l’onada política que s’apropa. El retrat i les posicions de la “vella” i la “nova” política ha quedat perfectament fet i definit. Però no s’acaba aquí. El globus sonda amb voluntat de convertir-ho en llei, de blindar el poder dels ajuntaments perquè no hi puguin accedir les forces emergents o no majoritàries, és un despropòsit de proporcions bíbliques que, ben segur, se’ls acabarà tornant en contra. Seria d’esperar que el PSOE no caigués en aquesta proposta llaminera-trampa que li ha deixat anar el PP, encara que els pugui semblar beneficiosa en el temps curt, doncs la desafecció de votants els podria resultar irrecuperable per sempre més.
Moltes vegades s’havia parlat d’anar en l’àmbit municipal al model francès de donar àmplies majories al partit guanyador, en nom de l’estabilitat i que els minoritaris no puguin sumar i no deixar governar a la llista més votada. Afirmen els teòrics que la política és sobretot la gestió dels temps, la capacitat de decidir els moments on es poden plantejar determinades coses. Sembla força evident que voler canviar la llei electoral municipal 10 mesos abans d’unes eleccions per blindar-se en un poder que poden perdre resulta incomprensible. El sistema democràtic no es pot basar en fer les regles a la mida de cada moment. Es podrien fer moltes reformes electorals que la ciutadania agrairíem en pro de la regeneració democràtica: proporcionalitat pura, llistes obertes, registres d’interessos dels càrrecs públics, primàries generalitzades, finançament clar dels grups polítics i les campanyes electorals, obligatorietat de complir els compromisos programàtics, auditories de comptes dignes d’aquest nom… Si s’atreveixen a tirar endavant amb aquest atrinxerament jurídic en el poder (i ho són!), crec que a hores d’ara la resposta popular ja no serà la desafecció, sinó una onada encara més potent per fer-los fora.
Josep Burgaya 