El professor, germanista i assagista Claudio Magris és un dels millors representants de la intel·lectualitat centreuropea més culte i interessant de les darreres dècades. Utopía y desencanto. Historias, esperanzas e ilusiones de la modernidad (Anagrama, 2001), és una àmplia i representativa selecció de l’obra d’aquest autor ubicat a la mítica ciutat de Trieste, escrits entre 1974 i 1998, que tenen com a fil conductor la literatura, però que al cap i a la fi són reflexions prou interessants sobre la vida.
L’obra de Claudio Magris acostuma a tenir una factura mixta entre la narrativa, l’assaig i el llibre de viatges. A partir del fil literari, reflexiona sobre el mite de la frontera (material i mental) i els problemes de la identitat en un món contemporani que ha vist enfonsar-se les il·lusions dipositades en la modernitat. Representatiu com ningú de la cultura centreuropea, va ser de fet el creador del concepte de la Mitteleuropa, la de l’existència d’una Europa Central on predomina i es gira a l’entorn d’Alemanya. El llibre és un viatge deliciós per alguns referents més importants de la literatura europea i extraeuropea, per tal de pensar en la dialèctica que sempre s’estableix entre utopia i desencant, en la literatura i en la vida. Al capdavall, sempre queda l’esperança, ja que “el desencant no és sinó una forma irònica, melancòlica i aguerrida de l’esperança”.
Josep Burgaya 