Regressió fiscal

Hi ha una certa tendència des del poder polític a tractar als administrats amb suficiència i a explicar-los les coses tal que si fossin uns ignorants. El ministre Montoro, però, va molt més enllà de la displicència més o menys habitual i ens tracta decididament d’idiotes. A banda dels continguts regressius d’aquesta mal anomenada “reforma fiscal” que se’ns acaba d’anunciar amb fons de trompetes imperials, només la forma amb què s’ha formulat ja la fa mereixedora del menyspreu més profund i de la petició de que qui és capaç de tractar-nos d’aquesta manera se’n vagi. Dir-nos que “porta rebaixes fiscals per a tots”, no és només que sigui fals, és que ens falta al respecte mínim degut. Com que ens hem portat bé i no els hem fet fora a cosses del govern, com que mig espantats ens hem resignat al procés d’empobriment generalitzat que han decretat a través de la devaluació interna, ara justament en ple cicle electoral ens “premien” retirant-nos una part del càstig. No es pot tenir una consideració més miserable del que signifiquen els impostos, ja que sembla que sigui una promoció del frau fiscal. És allò tan de dretes de considerar que els impostos són confiscatoris. Doncs no, un bon sistema fiscal és una de les millors mostres de civilitat, donat que és el que serveix per finançar els serveis i les seguretats comunes i contribuir a frenar la desigualtat i salvaguardar la cohesió social. Quan els darrers anys el problema dels estats ha resultat ser d’ingrés degut al frau i l’elusió fiscal dels poderosos, cosa que ha comportat la pèrdua de drets social i la precarització de l’Estat del benestar, el que cal és una reforma fiscal de veritat, que faci que les càrregues siguin més justes i equitatives, una fiscalitat més progressiva que prioritzi els impostos directes, les rendes de capital, les successions i patrimoni, els trams més alts de la renda i el frau i l’elusió fiscal.

Contràriament, la “reforma” de Montoro redueix la progressivitat de l’IRPF al passar de 7 a 5 trams, fa una reducció simbòlica a les rendes més baixes, manté i fins i tot augmenta la pressió en els trams centrals que són els fonamentals en termes de recaptació i redueix dràsticament la pressió de les rendes altes reduint el tipus marginal del 52 al 45%. Tota una declaració de principis polítics i ideològics en favor de les rendes altes i contra les classes mitjanes i els assalariats. Dit d’altra manera, si el salari anual és de 20.000€, l’aparent estalvi fiscal és d’uns pocs centenars d’euros que quedaran absorbits pels augments d’impostos indirectes i per reducció de deduccions. Pura fantasia d’estalvi fiscal. Si el salari és de 100.000€, l’estalvi anual ja és de 7.000 euros, amb l’agravant que la pressió és la mateixa tant si es cobren 60.000 euros que 600.000. Tot molt equitatiu! La filosofia tributària espanyola actual queda prou definida amb el manteniment d’aquesta doble escala entre rendes del treball i del capital, on òbviament paguen força més les primeres. El nominal de l’impost de societats baixa del 30 al 25%. La mitjana del que paguen ja ara realment les petites i mitjanes empreses és del 21%. La mitjana de les grans corporacions, les que paguen, és del 8%. Aquí rau el problema de l’ingrés i de l’equitat. Fa pocs dies ho explicava bé l’ex-ministre Joan Majó a Vic: a Espanya l’enorme desigualtat de percepció de rendes, després d’impostos no es mitiga, sinó que augmenta. Ara, encara més.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s