Temps de renúncies

Com ha reflexionat algú aquests darrers dies, sort que les eleccions europees eren intranscendents i no interessaven a ningú! Encara que l’epidèmia d’abdicacions desfermada les dues darreres setmanes no sigui només i exclusivament imputable als resultats del 25-M, certament que aquesta data, els missatges dels electors i els fracassos anunciats han precipitat moltes coses. Són temps revolts i de mudança, mentre les velles certeses i conviccions no acaben de morir i les noves idees i maneres d’actuar políticament només es mostren encara de manera parcial. Allò que és vell i el què vol emergir de nou en plena disputa. En això consisteix una crisi. Les noves referències són encara molt fràgils i incomplertes, però l’exhauriment d’allò que és vell i fracassat és força obvi per la ciutadania. La immensa majoria som més pobres i més precaris del que ho havíem estat mai, la riquesa acumulada en tan pocs fereix la mínima sensibilitat i la dinàmica ens porta a perdre qualsevol tipus de seguretat que ens quedi i augmentar la nostra incertesa, mentre la política ha deixat palès que ja no és el terreny de joc en el que es decideixen les coses realment importants. La ciutadania cansada de propostes vàcues i de líders insípids, amb més o menys sentit de la racionalitat, ha decidit provar amb formes polítiques noves i inesperades. És el que el sociòleg alemany Ulrich Beck va definir de manera precisa com “un allunyament polític de la política”.

Ha abdicat al rei de manera sobtada, per tal de salvar in extremis la monarquia i qui sap si tip d’exhibir unes maneres que ja eren esperpèntiques. Ha abdicat el líder del PSOE després d’aconseguir els pitjors resultats de la seva historia, no tant per la seva imperícia sinó perquè patronejava un vaixell socialdemòcrata que fa temps que va a la deriva. A Rubalcaba, però, encara se li han donat unes setmanes de glòria per aparèixer com el garant del manteniment del gran pacte de la Transició, que ningú no sabria ben bé dir perquè no es pot renovar i posar al dia. Com escrivia encertadament Odón Elorza en un tweet, “em preocupa que el PSOE mori de responsabilitat d’Estat”. Caldrà ara comprovar si el procés d’encimbellament de un nou lideratge es farà havent entès el que passa o bé, i és el més probable, es faci a la manera lampedusiana de que algunes coses canviïn perquè tot pugui continuar fonamentalment igual.

En la política catalana acabem de viure els dubtes hamletians que li generen a Duran la falta de comprensió i amor d’uns i altres. Es sabut que quan les sentimentalitats es tensen els amors compartits tendeixen a acabar malament. En la política i en la vida, és sabut que aquells que sempre més parlen de deixar les coses són els que no ho fan mai. De totes maneres, la simulació de sortida (no sé si en diferit) de Duran té molt calat polític. L’evidència que un canvi tan sobtat de referències i objectius polítics a CiU es fa difícil de digerir. Encara que no agradi a la majoria de convergents, Duran no defensa sinó la realpolitik que Jordi Pujol va teoritzar i practicar durant trenta anys. La sortida de Pere Navarro del PSC, abandonat pels seus i pels electors, era més que previsible donat el procés de balmonització d’aquest partit sumit en tota mena de dubtes i contradiccions existencials. Els problemes de fons són força anteriors a Pere Navarro, però s’ha acabat atipant de fer d’ase dels cops de tothom. Aquí tot és encara més complex: no hi ha camins bons si no se sap a on es va.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s