Teatre

TEATRE
Ja ho cantava La Lupe en una peça inoblidable, “teatro, lo tuyo es puro teatro”, com el que se’ns ha escenificat aquesta setmana al Congrés de Diputats. Un acte més d’una representació en la que els cronistes convertits en part en fan el relat de forma independent a la més bona o mala nit que hagin tingut els actors. Es tingui o no Raó, es tracta de que tothom pugui reforçar les seves raons per a consum de la parròquia i mantenir, això sí, una preocupant i creixent dinàmica autista. Per la part catalana, si ens cenyim a l’actuació i a la seva argumentació i no pas a l’èpica que tot ho transfigura, el trident va actuar con en aquells partits de final de temporada que sobren, quan els títols ja estan adjudicats, i als contendents els falta passió i convicció. Diguem-ho clar, la pròpia renúncia del President a interpretar la peça ja és indicatiu de la displicència i poc interès amb el que s’afrontava el tema. Els comissionats es varen quedar en un perfil baix i es varen permetre el luxe de fer algunes desafinades bastant notòries, davant un públic que encaixava com un desaire la renúncia a actuar del primer espasa, substituït per uns figurants dos d’ells amb el paper après del “només volem votar” mentre el tercer els esmenava tot dient-los el què és obvi, que tot això s’ha fet per aconseguir la independència política i que no hi ha cap ni un interès en dialogar ni en negociar cap entesa.
La contesta de l’altra part, malgrat s’hagi simplificat amb el no rotund que de fet s’havia anat a buscar, va ser força més diversa i matisada si ens atenem a la literalitat dels discursos escoltats. Rajoy va mantenir bones formes, combinades amb la contundència que el seu partit i el seu electorat espera, especialment a unes poques setmanes de les eleccions europees. Es va escudar en els aspectes jurídics de la qüestió (àmbit en el que la raó l’avala), tot defugint valoracions polítiques i fer el paper d’un estadista de més calat, tot i afrontant una qüestió que li acabarà esclatant als dits i en la que sembla fer una lectura esbiaixada: creu que tot és una dèria de Mas i d’alguns partits polítics, obviant la dimensió fonamentalment civil d’aquest tema a Catalunya. Porta oberta a la reforma constitucional, sense expressar el mínim interès per iniciar-ne el procés.
Rubalcaba va fer, sense cap dubte, el discurs més interessant de la tarda, carregat de matisos que ni uns i altres han volgut apreciar, ja que fer-ho els desviaria del recte camí teatral que cadascú s’ha traçat. Discurs de mà estesa, de reconèixer les moltes coses que des del cantó de l’estat no s’havien fet correctament, d’acceptar els errors i greuges polítics comesos amb Catalunya, i proposta per construir un espai comú i renovat de relació. Va situar el seu discurs en la política i en la necessitat que en aquest àmbit hi ha d’afrontar els problemes plantejats, siguin o no del nostre agrat. Negar evidències acostuma a enquistar i empitjorar les coses. Els marcs jurídics es construeixen –i es modifiquen- per acomodar realitats complexes i canviants, responent per definició sempre a situacions de provisionalitat i d’equilibri precari.
Encara que molts es troben a gust en aquest procés d’escenificar la divergència fins a forçar la ruptura, estic segur que s’acabarà parlant i negociant. És el millor i el que toca. La pròpia votació final del Congrés, feta per diputats elegits fa només un any i mig, és força eloqüent de la diversitat i complexitat de tot plegat més enllà de les simplificacions interessades: més diputats catalans varen votar pel NO que pel SÍ.
Josep Burgaya

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s