El final de la transició

Els consensos, acords, sobreentesos i una estabilitat política sempre en equilibri precari que va significar la transició política espanyola, ja fa temps que es troben superats i si més no avui si i demà també es va obrint alguna costura sota la pressió d’uns temps que ja són uns altres. Per la majoria e la ciutadania espanyola, transició no fa referència a uns temps viscuts, a records de quan eren un xic més joves, sinó a un capítol dels llibres d’història que a classe s’estudiava cap a final de curs, quan els temes es passen volant perquè el curs ja està a les acaballes i l’estiu comença a apressar. Certament que les imatges televisives d’aquells dies resulten tremendament antigues, ja de color però amb pocs matisos, i uns guàrdies civils entrant per la força i actitud xulesca al Congrés de Diputats pistola en mà ho acaba perfer encara més ranci, antic i increïble. D’on venim? És possible que haguem sortit d’un món tan estrany?

La mort d’Adolfo Suárez probablement simbolitza que aquelles imatges de la transició són ja realment aigua passada, com que els mateixos acords polítics que han donat lloc a un entramat que, amb més llums que ombres, ens ha servit durant gairebé quaranta anys. Amb totes les contradiccions que es vulgui, ens ha servit per passar de l’Espanya de la repressió i l’estraperlo, a un estat democràtic, que acceptava la diversitat, creava uns bons serveis públics i es modernitzava. El camí fet no ha estat poc, encara que ara ens resulti insatisfactori i insuficient. Justament els darrers deu anys en els que Adolfo Suárez s’ha anat esllanguint a base d’esborrar la seva memòria, coincideixen amb la dècada en la que Catalunya requeria apuntalar el seu encaix espanyol fet en el moment de la transició d’una manera provisional i un xic maldestre, per trobar fórmules més còmodes, justes i equitatives. Els ara convertits justament en els garants de la transició i que han pervertit l’esperit constitucional d’un document interpretable, amb matisos i com a lloc de trobada, en un codi estricte reduït a la seva visió restrictiva i com si fos una mena d’arma llancívola.

Reconec que a la majoria de la gent, amb el temps, la figura d’Adolfo Suárez ha acabat per resultar entranyable, fins i tot aquells que no ens empassàvem algú que era en origen fonamentalment un franquista. Un oportunista que a la mort de Franco, va saber portar a l’hort del pacte a una molt fràgil oposició. Diuen els italians, “que una bona mort tota una vida honora”, cosa que permet en aquets cas aixecar el personatge als altars tot convertint-lo en l’arquitecte de la reforma política i en l’ordidor del final de la dictadura i de l’establiment de la democràcia. En realitat, hi varen haver-hi forces més protagonistes i les coses varen ser força més caòtiques, contradictòries i molt improvisades. Si tot plegar va sortir mitjanament endreçat, és perquè ja no es podíem permetre ni ens mereixíem viure més temps en els llims de la història. Suárez el recordo com un personatge tirant simpàtic, que donava molt bé per televisió com si fos un galant de sèrie americana, amb un discurs precuinat fet de frases altisonants i que donaven poca confiança, així com un fumador compulsiu i perpetu. La seva foto fixe ja serà per sempre la que va convertir en gran literatura Javier Cercas i la seva “Anatomía de un instante”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s