De tant en tant, el continent africà salta a la primera plana informativa per algun dels seus episodis bèl·lics, dels que al món occidental acostuma a esfereir-nos la seva extrema brutalitat, que se sol donar en un entorn que s’afegeix a la pobresa extrema en la que hi viu gran part de la població. Uns territoris on la naturalesa sembla haver tingut el caprici de posar-los les coses més difícils, en forma de sequeres severes, processos de desertització, pervivència d’epidèmies de malalties infeccioses com el VIH o l’Èbola, sobrepoblació… És com si les fronteres entre la vida i la mort fossin aquí molt més tènues i la supervivència s’hagués convertit en un mer fruit de l’atzar. A Europa, encara hi ha qui creu que algunes explosions de violència brutal són consubstancials a un cert “primitivisme” de la població continental i no pas la manera com explosionen les frustracions i la pobresa més aguda. Com si Europa no tingués un llarguíssim historial de violència recargolada i extrema.
Mal que li pesi, Europa té força responsabilitat en algunes de les pitjors coses que succeeixen a l’Àfrica. I no només pel passat de captura d’esclaus, de colonització a sang i foc, d’ocupació de les seves terres i l’espoliació de les seves riqueses extractives. No només per haver construït unes fronteres fictícies durant l’ocupació, barrejant i sobreposant grups ètnics i tribals irreconciliables, o per haver portat a terme un procés de descolonització violent i arbitrari, tot protegint i prioritzant alguns grups en detriment d’altres. No només per haver desestructurat las tènues formes econòmiques i socials que hi havia, per després abandonar-los a la seva sort de pobresa engendrada i de conflicte construït. Els interessos geoestratègics d’alguns països occidentals són avui encara molt presents en conflictes que se’ns presenten com explosions ètniques o religioses locals. Els senyors de la guerra que campen en amplis territoris subsaharians (Somàlia, Etiòpia, Costa d’Ivori, Sudan del Nord i del Sud, Mali…) estan empesos i armats per interessos econòmics darrera els quals hi ha països o bé directament corporacions europees, ja sigui pel petroli, pels diamants o pel coltan que es necessita pels xips dels nostres fòtils tecnològics.
Ara s’han celebrat els vint anys del final de les matances d’hutus i tutsis a Rwanda, un dels episodis més deplorables de la història de la humanitat, no només pel grau de voracitat i odi en la violència practicada, sinó per la mirada impassible amb què ho va viure el món occidental. El que està succeint a Sudan del Sud entre les ètnies nuer i dinka, comença a assemblar-se molt als inicis del que va succeir a Rwanda. Un conflicte pel poder polític s’acaba convertint en un enfrontament a mort entre grups ètnics convenientment incitats per a la massacre. Dues víctimes sobresuerten gairebé sempre en els conflictes africans: les criatures enquadrades i utilitzades com a soldats i botxins dels pitjors episodis, i les dones, que acostumen a ser objecte de violacions massives per tal de que els vencedors exhibeixen el seu orgull i infligeixin més dolor i humiliació als vençuts. El factor religiós s’ha anat convertint amb els anys amb un element amb molta capacitat explosiva en la zona de frontera entre l’islam que avança i les religions tradicionals i la cristiana que tendeixen a retrocedir. Els conflictes que prenen formes religioses, sovint responen a causes més profundes i la religió només dóna forma als interessos confrontats i als odis en un moment determinat. Més els valdrà que Déu el agafi confessats.
Josep Burgaya 