De sobte, ha aparegut l’informe PISA d’educació corresponent al 2025. Si el de 2022 aportava uns fatals resultats, que tothom es va esforçar en donar la culpa a l’impacte de la COVID, ara, només alguns països milloren. És el cas de la Gran Bretanya que, com alguns països nòrdics, no van fer oïdes sordes als mals informes anteriors i van establir plans específics per a la lectoescriptura i el raonament matemàtic, a més de tornar als llibres com a referència. En general, poques millores al món occidental, ja que es reitera en l’error de plantejament educatiu. Es pretén millorar aprofundint en una gran equivocació. Espanya té resultats catastròfics i encara pitjors a Catalunya. Les dades de Catalunya no són comparables amb altres edicions ni amb altres comunitats autònomes. Per no evidenciar els problemes que, en termes de resultats, genera l’escola inclusiva, es va excloure un 23 % dels estudiants «problemàtics» en lloc del límit establert del 5 %. Es parla d’errors tècnics, però en realitat és una mostra més dels intents d’enganyar-nos fent trampes al solitari. El model inclusiu, per ser real, requereix recursos per fer-se efectiu. Es va optar per falsejar les dades.
El Departament d’Ensenyament de la Generalitat ha afirmat que el fracàs educatiu evident, té un caràcter multifactorial. Una obvietat. Que dediquem a l’educació un 4,1 % del PIB en lloc del 6 % de mitjana de la Unió Europea, alguna relació ha de tenir amb això. Que faltin professors de suport, que no es mantinguin les aules d’acollida i que encara hi hagi barracons té la seva importància. Que educar en contextos de multiculturalitat és complex resulta evident; el que exigeix són mitjans addicionals i formació dels mestres. Que la creixent desigualtat econòmica es reflecteix a les aules i que la pobresa és una dificultat afegida també és evident, però si volem una societat cohesionada i en què la «igualtat d’oportunitats» tingui sentit, alguna cosa podríem fer al respecte. Que en l’ensenyament secundari obligatori fem coincidir nens i joves no sembla gaire adequat, com tampoc que no hàgim dotat de mitjans per atendre el fracàs escolar ni les disfuncions del neuroaprenentatge. Que no motivem prou els mestres ni els professors de batxillerat, obligats a treballar en entorns hostils, sense suport de l’Administració i sovint tampoc de les famílies, amb el burnout com una condemna habitual, també explica algunes coses. Que les inversions en els centres educatius vagin únicament a omplir-los de pantalles i andròmines tecnològiques que el que fan és distreure, impedir la concentració i l’aprenentatge, també té la seva part. Que donem als professionals una formació deficient i no facilitem un major prestigi social dels docents potser també hi té alguna cosa a veure.
Ara, amb el catastròfic informe PISA, s’assumeix a nivell d’opinió pública un cert fracàs. En realitat, la mala notícia és que el fracàs real de l’ensenyament és més profund i va molt més enllà de l’informe PISA. Aquest només és un indicador que resulta molt discutible pels supòsits dels que parteix. És la manera que té de calcular l’OCDE, que és qui el va crear, interessada únicament a veure resultats utilitaris per al sistema econòmic en un ensenyament absolutament mercantilitzat i allunyat del coneixement que, justament, aquesta institució capitalista va promoure amb afany. Fixem-nos que només interessen les competències utilitàries, i no pas els sabers i continguts transmesos, obtinguts i considerats. No hi ha les ciències socials ni les humanitats. La lectura es valora en tant que té una utilitat com a futurs empleats submisos. PISA no pensa en el saber, el pensament o l’ensenyament, sinó únicament en si els esforços dedicats a escoles, instituts i universitats tenen un retorn econòmic. Justament aquesta prova, situada quan els joves tenen 15 anys i generalitzada, pretén veure si les seves recomanacions educatives s’han aplicat, consistents a desposseir l’educació del coneixement considerat prescindible, així com d’una memorització tinguda per innecessària. Evidentment, no hi ha lloc per a la filosofia, la literatura o la història. Per a ells, formar és proporcionar un instrument de treball, no una possibilitat de madurar i obrir-se al món. Vist des d’un punt de vista no tan curt de mires, les coses en realitat estan molt pitjor que els seus informes.
