Lleis ad hoc

Les legislacions més adequades solen ser aquelles que responen a necessitats específiques d’establir un ordenament de referència per a resoldre problemàtiques reals, ordenar i posar límits per tal de fer possible la vida en societat. Malgrat que les realitats són canviants i que la cultura social evoluciona, és bo que resultin perdurables en el temps, que s’ajustin a demandes àmplies i consensuades i que tinguin una aplicació justa i el més mesurada possible. Encara que les cambres legislatives, teòricament, van ser creades per fer la funció d’elaborar-les, en un procés en el que el debat, les diverses visions i els anàlisis tècnics fessin que al aprovar-les fossin impecables, s’ha anat imposant el criteri que són els poders executius, segons les percepcions de les necessitats polítiques immediates, els que les elaboren i passen després per les cambres amb la única funció que les validin. Això provoca que algunes lleis que s’aproven siguin molt conjunturals, responguin a percepcions i impactes momentanis o vulguin satisfer no una majoria social sinó a les demandes d’un aliat polític circumstancial. Aleshores, poden ser reglamentacions que no responen als interessos de la majoria social o bé, que tècnicament siguin deficients i que, com ha passat amb la del “només sí, és sí”, acabin per generar els efectes contraris als que es pretenien. Justament, aquest llei va néixer a l’empara de la preocupació social que va generar el cas de “la manada” que va actuar a Pamplona en unes festes de San Fermín. Una llei que va voler donar resposta a la violència i les agressions sexuals tot tipificant comportaments que abans no estaven previstos i agreujant les penes. Es va fer ràpida i malament, amb un excés de càrrega ideològica i, en lloc d’escoltar, l’arrogància de la ministra hi va fer la resta. Quan s’han evidenciat els errors, en lloc de reconèixer-ho, fer allò tan clàssic de “sostenello y no enmendallo”.

I és que les lleis no són mai instruments neutres i responen a una determinada visió del món, contenen ideologia, però es bo que representin visions del món el més àmplies possibles i a poder ser compartides. Fer anar el carro davant dels bous no és mai una bona estratègia. També, requereixen de qui les impulsa o elabora, d’un cert grau de modèstia i de realisme. Les pretensions de canviar el món o bé fer enginyeria social a través de legislacions, solen acabar malament. La pretensió, però, de fer o eliminar lleis per respondre a situacions conjunturals, no és privatiu d’Irene Montero i el seu món. Passa ara amb la previsible derogació del delicte de sedició. Aquesta és una llei casposa i decimonònica, que responia a una situació típica del segle XIX, quan els militars espanyols, de tant en tant, els sortia la vena dels pronunciaments o dels cops d’estat. Es tractava de penalitzar les sortides de to dels “espadones”. Certament una llei superada i caduca que poc s’adapta a la realitat actual i a les legislacions europees. Fer-la servir com a tipus delictiu pels fets de l’1 d’Octubre resulta, com a poc, molt forçat. Però fer o modificar qualsevol cosa requereix de sentit d’oportunitat. Derogar-la sota pressió com es farà ara, deixant al descobert molts forats que caldria cobrir probablement amb una altra norma, no es una bona idea. La bondat de canviar aquesta tipificació quedarà marcada per ser el resultat d’una exigència que posa un partit per poder aprovar uns pressupostos anuals. Massa conjuntural tot plegat. Això acostuma a donar molts mals resultats polítics a més de generar problemes jurídics. Es d’esperar, que el mal resultat que donen les legislacions low cost, promogudes o derogades per qüestions circumstancials, desincentivarà afrontar ara una ràpida modificació de la legislació que afecta a la malversació. Els que han obtingut la satisfacció en la sedició entren en la deriva d’anar demanant per tal de resoldre, de manera unilateral, els seus problemes amb la justícia. Llençar el missatge que la malversació, que vol dir corrupció i ús fraudulent del diner públic, de fet no és tant greu i que només es penalitza quan hi ha lucre personal, resultaria a més d’horrorós, absolutament incomprensible. A la vida en general i a la política en particular, de vegades, cal saber dir que no.

Advertisement

One thought on “Lleis ad hoc

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s