Nova centralitat

Les condicions i la dinàmica política catalana han canviat força. L’hegemonia de l’independentisme dels darrers anys s’ha anat devaluant i, a hores d’ara tot i retenir el govern de la Generalitat, el seu paper va esdevenint més condicionat i, potser a curt termini, pot fer-se secundari. No crec que la pulsió independentista esdevingui menor per a una part important de la ciutadania que continuarà activada per aquest plantejament, però sembla evident que la combinatòria de la confrontació estratègica al sí del moviment i del desencantament d’una part dels que fa uns anys veien possible aquest objectiu, està donant lloc a una  nova realitat en la política del país. Per alguns, el problema de fons és l’enfrontament entre independentistes, com si tot plegat només fos el resultat de la imperícia dels dirigents de les forces en joc i apel·len a una unitat d’acció que, senzillament ha esdevingut impossible. Una part dels “processistes” ha entès que no és realista plantejar uns objectius de màxims com a assolibles ni a curt ni a mig termini i, encara que no ho reconeguin, admeten amb el realisme actual que, de fet, es van equivocar i molt amb l’estratègia rupturista. Una vegada trencat el govern “d’unitat”, els comptes pendents i la defensa del camp de joc de cadascú fa impossible cap acord polític amb força temps. Els ressentiments i la disputa electoral resulten incompatibles amb la confluència.

Esquerra Republicana ha buscat ocupar l’espai central, tot  creient que la combinació de la radicalitat verbal i la política pragmàtica els permetria obtenir l’hegemonia tot fent-se amb l’antic espai convergent. Un àmbit aquest que molts malden per refer, però que els fets semblen indicar que ja no existeix, que es va acabar amb la fi del pujolisme. Mentrestant, ERC pretén governar amb uns esquifits 33 diputats al Parlament i sense comptar amb cap altre suport. Han cregut que la necessitat dels seus vots per mantenir la majoria d’esquerres a Madrid, aplanaria als socialistes catalans els quals abaixarien el cap i es deixarien humiliar verbalment per Oriol Junqueras cada vegada que aquest obre la boca. Però les coses no van ben bé així. Els altres també fan estratègia política. Hi ha un fet rellevant i que expressa força la nova realitat, Pedro Sánchez va aixecar una majoria per aprovar els pressupostos de 2023 sense necessitar els vots d’ERC al Congrés de Diputats. Al final els republicans, que amagaven amb l’abstenció, van sumar-se a la majoria per fer veure que tot estava igual, que continuaven essent imprescindibles. La realitat i l’evidència, és que ja no ho eren.

I ara Esquerra es troba en una immensa solitud parlamentària a Catalunya. De moment han deixat de desqualificar els socialistes catalans i apel·len a la seva responsabilitat per aprovar els pressupostos. Però hauran de fer força més que això i plantejar una negociació oberta i seriosa. Si no és així, perquè l’injuriat PSC els hauria de donar oxigen?. Certament si col·laboren amb la governabilitat els propers mesos obtindran rèdit polític en l’espai central de l’electorat, però també es debilitaran entre aquells que desitgen que, d’una vegada, es passi pàgina de la voràgine independentista dels darrers deu anys. Els republicans, forçant el trencament de la unitat d’acció independentista van obviar un a conseqüència lògica, que es quedarien sols i sense socis possibles. Els propers anys, només podràn governar les principals institucions del país si fan majories absolutes i, això, no sembla gaire probable. Possiblement, li passarà a l’Ajuntament de Barcelona, a la Diputació i al Govern de la Generalitat. El PSC, en canvi, té varietat de socis com demostra la seva situació actual a les institucions esmentades. En política, tant importants resulten els vots que pots aconseguir, com tenir ponts i possibilitats de pacte amb les altres opcions, tenir amics. I qui a dia d’avui s’ha situat en la centralitat política a Catalunya, són els socialistes i no els republicans. Això no s’aconsegueix per casualitats aritmètiques sinó per un treball llarg en bastir i mantenir un discurs polític que, fugint del maximalisme, ha prioritzant construir ponts més que no pas en cavar trinxeres.

Advertisement

One thought on “Nova centralitat

  1. Es pot entendre el pragmatisme d’Esquerra que vol ocupar aquesta centralitat per no perder influencia ni poder . També es pot entendre la posició del PSC.
    El que em sembla increíble es la posició de Junts, fora del govern i dels ambits de decisio. Després de tants anys al poder i amb tanta influencia a la societat catalana ara es troben al marge per propia voluntat. Han desaparegut per sempre d’aquesta centralitat i és convertiran en un partit radical?

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s