L’edat del turisme

Si alguna cosa defineix el nostre món és la profusió del viatge, de l’aleteig continu. És una actitud. Desplaçar-se, conèixer entorns diferents, ja no és una cosa associada únicament a les classes dominants, a les elits, sinó que ha esdevingut característica comuna i transversal del nostre temps. S’ha erigit com un dret inalienable de la ciutadania a qualsevol segment social que s’habiti. Hi ha nínxols i preus per a tothom, perquè la democratització de la pràctica turística i viatgera no signifiqui la superació de les diferències de classe, que tampoc no es tracta d’això.

El nostre és un món caracteritzat pel moviment i l’acceleració. No sempre ha estat així. Durant la major part de la història de la humanitat els dies se succeïen tranquils, pràcticament idèntics als anteriors, i els cicles de la natura i de les estacions es repetien sense fi. Fins a la revolució industrial i la introducció del ferrocarril, la majoria de persones no coneixien durant la seva vida més enllà d’un entorn immediat que es projectava en poques llegües. Més enllà del territori propi, regnava allò desconegut i els temors i inseguretats no abonaven, excepte en uns quants, l’esperit d’aventura, l’atracció pel que és diferent. El món industrial, la ciutat com a epicentre del món, van activar la novetat i l’esperit del desplaçament. El món se’ns aproximava, s’anava aplanant, i també s’ampliava el coneixement. El sentit del nou nomadisme que ens porta a tenir una pulsió d’acció contínua i de canvi constant és una cosa que s’inicia a la segona part del segle XX, però que arriba al paroxisme a les dues dècades del segle actual. Més que una necessitat inherent a un món global, interdependent i hipercomunicat, s’ha establert com a cultura, com a estat d’ànim, com a hàbit fixat en el comportament. Viatgem i ens movem per feina, evidentment, però sobretot perquè som incapaços d’establir-nos constantment enlloc. El nostre entorn habitual ens cau a sobre. La maleta de viatge ha esdevingut una extensió del nostre propi cos, igual que el telèfon intel·ligent ens fa les funcions d’extensió física, de pròtesi.

El turisme és una activitat que ens defineix com a societat i que conforma una de les indústries més importants a múltiples països, amb una significació que va més enllà del 10% del PIB mundial i que ocupa de manera directa més de 300 milions de treballadors. Per cert, la majoria d’ells estacionals i molt precaritzats. En el concepte de “turisme” han acabat confluint dimensions de la nostra activitat que fins fa poc tenien perfils propis i diferenciats. El purisme elitista continua diferenciant clarament entre “viatjar” i fer el turista, en realitat el propi terme de turisme prové de “tour”, que implica desplaçament, viatge per a solaç, esbarjo i coneixement. Quan els costos limitaven les possibilitats d’anar a una altra part a la majoria de la població, el viatge era una mica imaginat, somiat, estrictament preparat i que es feia, com a molt, una vegada a l’any aprofitant el període de vacances. 

El “viatge” sempre havia tingut connotacions de singularitat, d’excepció, d’una cosa que transcendeix la nostra cultura habitual i el coneixement que tenim. Evoca el descobriment, la relació i la revelació del que és diferent, ja sigui en el seu vessant cultural, patrimonial, urbà o paisatgístic. Aquest caràcter especial, espaiat en el temps i en què la preparació tenia tanta o més importància que el seu desenvolupament, va mudar de manera significativa a les albors del segle passat i a les primeres dècades d’aquest, en la mesura que la reducció dels costos especialment amb l’explosió dels vols barats i l’ús d’internet, va deixar de ser passatger, circumstancial i únic per convertir-se en una mena de passatemps habitual, particularment entre els més joves. Anar i venir de qualsevol ciutat europea, qualsevol dia i a qualsevol hora aprofitant les ofertes de darrera hora de les companyies aèries i dels subhastadors de viatges de saldo per la xarxa. Una competència no tant per conèixer sinó bàsicament per moure’s i així poder argüir la consecució de rècords de mínims en el preu obtingut. Col·lapse d’aeroports, invasió de les ciutats que van rebre com a càstig la denominació de “turístiques” i pressió sense fi dels operadors darrere d’unes baixades de preu que van portar a l’espiral de deteriorament que significa sempre el low cost. El viatge desposseït d’objectiu i de qualsevol glamur. Viatjar, bàsicament, “perquè ho puc fer”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s