Sobre les palanques i el futbol

Fa mesos que la premsa i que tota mena de mitjans de comunicació parlen de que el Futbol Club Barcelona va activant palanques econòmiques per tal de poder portar a terme ves a saber quants fitxatges de nous jugadors i alhora poder fer front a una massa salarial ingent, fora de la realitat, de la que s’ha anat carregant i que no compleix els enrevessats estàndards de prudència establerts per la Lliga de Futbol Professional. Aquestes “palanques” que va posant en marxa Joan Laporta i de les que presumeix ostentosament en públic, serien com el producte de la seva genialitat, una mena de manà degut a la seva imaginació, una poció màgica que, sense dolor, ens portarà de nou a la gloria futbolística. Sorprèn tal optimisme econòmic que fa pensar en el tradicional conte de la lletera venint d’un club que, en números rodons, té un deute acumulat i bona part d’ell a curt termini de 1.500 milions d’euros, amb compromisos salarials de prop de 600 milions anuals. Els darrers exercicis, els ingressos no cobreixen les despeses i així, difícilment, es pot fer front a un deute que en qualsevol altra societat hauria portat a la fallida i la liquidació. Com que el món és dels imprudents que arrisquen, la junta directiva actual aconsegueix que li aprovin en assemblea la possibilitat d’endeutar-se 1.500 milions d’euros més per reformar l’actual i envellit camp de futbol. Mentrestant, els jocs de mans de les palanques serveixen per llençar-se al mercat de manera desaforada, gastant el que nos té i comprometent més compromisos salarials pels propers anys tot i que no se’n allibera cap de l’herència rebuda. Es dirà, i de fet es diu, que comprar jugadors no és despesa sinó inversió. Certament és així en termes comptables, però la depreciació és tan ràpida que no acostuma a haver-hi temps per realitzar les amortitzacions corresponents, mentre que són comissionistes, intermediaris i representants els autèntics beneficiaris d’aquest diguem-ne tracte mercantil.

El món del futbol, com el de l’economia en general, està farcit de conceptes metafòrics, mitges veritats, sentits figurats, paraules enganyoses, però, també, d’autèntiques aixecades de camisa. El terme “palanca” ens remet a pensament positiu: instrument per moure, impulsar o rellançar. Quan, com en aquest cas, en realitat vens actius, el que estàs fent és empobrir-te avui i, a més, com que són instruments de negoci als que renuncies parcialment, compromets els ingressos futurs. Nefast. Vendre la casa per comprar-te un cotxe, potser et farà feliç una temporada, però econòmicament és ruïnós. Encara que busquis una metàfora per embellir-ho, el fons de la qüestió no canvia. Ara, potser aconsegueixes enredar el veïnat o bé al soci incaut. A mi, no em sorprèn tant que Joan Laporta, que sempre ha exercit de “punyetero”, faci servir aquesta terminologia que més que edulcorada és enganyosa, com que gran part del periodisme esportiu i de l’altra hagi comprat tan la idea com la seva denominació i la repeteixin de manera constant fins convèncer tothom de la seva genialitat i bondat de manera absolutament acrítica. Si no vaig errat, la funció de l’informador és justament desmuntar el llenguatge críptic i enganyós que sol utilitzar el poder, en qualsevol àmbit, tant per enaltir la seva acció com per minimitzar o ocultar els efectes perversos de les decisions que pren. Es pot discutir si vendre’s les joies de la iaia resulta imprescindible,  necessari, o bé si és un mal menor, però, el que és segur és que, amb la venda, deixes de tenir-les i si abans de fer-ho tenies l’aigua al coll, al cobrar els diners ja comences a ofegar-te.

Sobre futbol i lògica econòmica hi hauria molt a dir i no acabaríem. Sobre el Barça i els seus gestors, els d’abans i els d’ara, encara més. Pels afeccionats, això és un joc d’emocions on el que ens interessa són els resultats. Enmig i de manera ben emmascarada hi ha molta gent fent negocis i no són només ni principalment els jugadors. Terreny abonat per “llestos” de tota condició. A hores d’ara, el Barça no és del “soci” que deia emfàticament el president Núñez, sinó de qui és tenidor del seu deute. I aquest, és Goldman Sachs.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s