Parlaments

Les cambres de diputats són les dipositàries de la voluntat popular. Un poder fonamental en l’Estat de Dret la funció del qual rau en el control i la construcció normativa del sistema polític i on, en definitiva, descansa la legitimitat del sistema democràtic. L’àmbit on s’expressa la diversitat i la pluralitat de la societat. Justament el terme que el defineix fa referència a ser un espai de diàleg i de debat, també de confrontació, però al capdavall d’acord i de consens. Una institució que ha de ser respectada i en la que les formes, la representació simbòlica, hi tenen una certa importància. Els representants ostenten la dignitat que els confereix la elecció, però la seva actitud i comportament els ha de fer mereixedors de consideració i respecte per part de la ciutadania. Una certa i necessària teatralització de les funcions, el ritual, no hauria de transmetre la sensació de que és un “mercat de Calaf”. La prioritat hauria de ser legislar al servei del conjunt de la ciutadania. Més enllà de la passió que es pot posar en l’exercici parlamentari, hauria de prevaldre la bona educació, la contenció i evitar espectacles que tendeixin a la comèdia, al sainet, a allò grotesc o, directament, al teatre de l’absurd. “Política és pedagogia” afirmava un reputat polític català de l’època de la Transició.

El Congrés dels Diputats va donar la setmana passada, a costa de la convalidació del decret de la Reforma Laboral, un espectacle gens abellidor. El tema resultava tan crucial en el fons com havia congriat fins a l’extrem una disputa dreta-esquerra ja exageradament polaritzada. Per la majoria governamental es tractava d’aprovar un dels projectes estel·lars de la legislatura. Fer-ho fracassar significava per una dreta hispànica molt extrema posar data de caducitat justament a l’actual cicle polític. En els posicionaments finals, poc importava el contingut de la norma o els seus efectes benefactors pels treballadors. Un tema no menor que es va obviar en la disputa és que el text era el resultat d’un pacte social acordat entre sindicats i patronal que obria la possibilitat de disminuir la precarietat laboral i millorar els salaris tot reduint la temporalitat contractual o a través de la preeminència dels convenis sectorials, equilibrant un xic les forces tan desajustades en els darrers temps  entre el capital i el treball. Uns escenificaven el “no” tot esperant que el resultat fos “sí” per una qüestió de marcar perfil propi o bé per no fer-se la fotografia amb segons qui, tot i que se la van acabar fent amb l’extrema dreta. L’operació extremadament teatral i portada secretament per la dreta de fer fracassar l’aprovació a darrera hora per mitjà de trànsfugues, se’n va anar en orris perquè un diputat del PP es va equivocar de manera reiterada a l’hora d’emetre el vot. Es veu que li passa habitualment. Més que el resultat final i el sentit profund de l’acord, el que ha quedat és el sainet ridícul que es va escenificar.

La sentència de l'1-O, al Parlament britànic: encès i llarg debat sobre  Catalunya

Al Parlament de Catalunya acabem de viure un episodi més de realitat imaginària i paral·lela que fa uns anys ens té força acostumats. Aquesta vegada es tractava de desobeir una ordre d’obligat compliment procedent de la Junta Electoral Central, relativa al desposseïment de la condició com a tal d’un diputat. Una nova ocasió per sobreactuar, tot apel·lant a l’embat contra les lleis i l’Estat, fixant l’incompliment com un objectiu polític crucial. La presidenta Laura Borràs, molt donada a la sobreactuació, afirmava de manera engolada que no pensava acatar-ho de cap manera i deia estar disposada a tancar el Parlament. Un fet aquest del que es va desdir, potser perquè algú li devia fer veure que això només es fa a les repúbliques bananeres o ho practiquen governs escassament democràtics vigents en alguns països d’Europa de l’Est. Al final, i després de culpar funcionaris i disparar contra els seus correligionaris, s’ha acabat per no jugar-se la inhabilitació i complir escrupolosament el que venia manat, mantenint, això sí, l’actitud arrogant i el verbalisme de la rebel·lia. El ridícul ha estat espantós. Un episodi més, però, de focs d’encenalls i de convertir la cambra catalana en un àmbit donat a la escenificació sectària i a la irrellevància.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s