El retorn a la tribu

Hi ha una creixent consciència sobre la crisi que viuen els sistemes i el mateix concepte de democràcia. Les raons són múltiples. En tot cas, resulta remarcable i força evident la progressiva erosió de la cultura política liberal. L’aspecte més castigat és el de la tolerància, base sobre la qual se sustenta qualsevol aposta de societat i d’assegurar la convivència del que és diferent. Hem transitat els darrers temps des del pluralisme fonamentat en la tolerància cap a un tribalisme irrespectuós i fins i tot ofès davant la diferència. El resultat és una polaritat ideològica i política, però sobretot emocional, que genera situacions conflictives i de negació que porten a això que s’anomena la “cultura de la cancel·lació”. L’individualisme extrem impulsat des dels vuitanta ha acabat mudant cap a un identitarisme que, paradoxalment, nega els mateixos principis sustentadors de les societats liberals. Els més pessimistes creuen que estem davant del principi de la fi del model liberal que coneixíem i que va constituir la base del nostre món en els tres últims segles. Es manté de la terminologia i les formes de l’Estat de dret clàssic, però se subverteixen els valors i els equilibris més enllà del manteniment de les eleccions com a modalitat de legitimació. Es perverteix la divisió de poders i es genera una dinàmica polaritzadora que falseja la lliure concurrència de projectes, polítiques i opinions per una forta tendència a l’unanimisme forçat.

Els canvis en la conformació de l’opinió pública esdevinguts en els darrers anys de la mà del que és digital, però també de les mutacions en la pràctica del periodisme ajuden a entendre els notables canvis en els comportaments socials. S’han diluït les fronteres entre informació, entreteniment i publicitat. Els mitjans, en nom de la seva supervivència, hi han col·laborat. L’immens soroll comunicatiu requereix missatges extremadament simples i que, sobretot, captin l’atenció. Aquesta és molt limitada i la seva captura té cada cop més valor econòmic. S’imposen doncs els missatges breus, impactants, sorollosos, fàcils i emocionals. La finalitat és mostrar la pertinença al grup i reforçar-ne la inclusió i la cohesió. Quan Trump va apel·lar als fets alternatius per refutar l’evidència vam entrar en l’àmbit d’un relativisme absolut. Ja no hi havia la possibilitat de coneixement en sentit genèric i abstracte. S’imposava una “epistemologia tribal”. De manera paral·lela triomfava el que Adorno va definir com el “narcisisme de l’opinió”. Una mena d’obligació a expressar el punt de vista propi de manera categòrica i escassament matisada. S’ha de tenir opinió, encara que no tingui criteri. S’ha de formar part d’un dels blocs contraposats, cal inscriure’s dialèctica amic-enemic. Més que els valors del grup mateix és fonamental l’existència d’un enemic al que odiar. No ha de ser possible eliminar la trinxera cavada i encara menys travessar-la. Estem davant del que la teoria política ha anomenat “partidisme negatiu”.

Tribalismo masculino”, “movimento” que invadiu o Capitólio, está mais perto  do que você imagina. Por Nathalí

El populisme en la seva versió dretana, o de nova extrema dreta, pretén recuperar la vella fórmula de la sobirania estatal, amb fronteres precises i delimitades, homogeneïtat cultural interna i valors tradicionals davant de la nova diversitat defensada des del progressisme. Resulta força paradoxal, el fet que aquesta dreta pretén refer la cohesió i els vincles de proximitat que la globalització que tan festivament defensava va generar. És com si els efectes unificadors del model neoliberal, les migracions massives o el refugi en la multiplicitat de la diversitat no hi tingués res a veure. Enfront, l’esquerra més identitària que no pas de classe, impulsa lluites socials específiques sense un projecte de transformació econòmic i polític global, com si el futur es posés en mans de l’adoració de petits déus particulars erigits o cooptats a l’extens mercat de la diversitat. Ja no hi ha una noció de ciutadania única o de comunitat nacional específica, sinó una infinitat de grups d’identitat que s’arroguen el dret a la primacia de les seves preocupacions i a condicionar el conjunt social. El cert, és que a l’últim quart de segle tots els grans relats s’han ensorrat. Les persones, mancades de referències raonables, es comporten de manera cada cop més irracional, frenètica i amb tons desagradables. El món s’interpreta en termes personalitat individual. La política anima les minories a atomitzar-se, organitzar-se i pronunciar-se a la defensa del seu jo. A dia d’avui, la vida pública és plena de persones ansioses de lliurar batalles per una revolució que no deixa de cenyir-se a una tribu i que té poc a veure amb la possibilitat d’emancipació econòmica i social real.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s