Notre-Dame i la pretensió d’immortalitat

Diguem-ho clar. Que es cremi la basílica de Notre-Dame significa un immens desastre pel patrimoni cultural de la humanitat i queda enormement malmesa una obra tan interessant des del punt de vista artístic com rellevant des del punt de vista de la seva significació simbòlica. Notre-Dame és la icona i el perfil de París, però també de França i d’una Europa conformada a partir d’anar posant capes, com la pròpia església, al seu passat medieval. Símbol d’un moment i d’una època en la que s’anava abandonant la disseminació rural que també havia simbolitzat i representat l’arquitectura romànica, tot apostant ja per una incipient vida urbana que donaria lloc a mutacions i canvis de gran envergadura i que representava molt millor la major sofisticació i els vitralls que deixaven passar la llum i gran varietat de colors que comportaven les catedrals gòtiques. Els orígens d’una vida més agrupada i socialitzada, que donaria lloc a les grans transformacions socials, polítiques i econòmiques del segles a venir. Estem davant el substrat material i simbòlic del que acabarà per ser Europa.

Resultat d'imatges de notre dame de paris

Però res és etern i tot passa, encara que ens costi d’acceptar. Les situacions accidentals, el què és inesperat també forma part del que és possible. Conscients de la nostra caducitat com a humans, semblem a aspirar a que hi hagi vestigis materials que ens transcendeixin. I això només resulta possible de manera relativa o durant un temps. Res resulta immutable per més sòlid que ens sembli, i la desaparició de traces tangibles per més estimades i protegides que les tinguem, sembla un imponderable impossible de superar. Ni que sigui de manera incidental, tot té data de caducitat. Fins i tot allò que es fossilitza, acaba per perdre aquelles característiques que recordaven la seva vida passada. Per més que tot França, com un sol home i amb el seu President al davant, es conjurin per refer de manera fidel el que el foc ha destruït, el que s’erigeixi no deixarà de ser una ombra, una mera còpia, del que ja no és possible de recuperar. I és llei de vida. Deia un teòric que el passat només es repeteix en forma de farsa. Pretendre erigir de nou una cosa vella, com si els avatars dels temps no ens ho haguessin arrabassat, és una pura quimera. El que des del punt de vista tant cultural com arquitectònic tindria sentit seria consolidar el què ha quedat en peu i, en tot cas, fer-hi un condicionament actual, on el vell i el nou dialoguessin. La negació de la realitat, però, i malgrat la modernitat que sol acompanyar França, serà apostar per un pessebrisme que, molt probablement i per més diners esmerçats, vorejarà el ridícul. Les actituds públiques a dia d’avui, ja ho són.

L’exhibició de falsa generositat per part de les grans fortunes franceses tot oferint quantitats impúdiques de diners per reconstruir Notre Dame, ha estat més que una manifestació de magnanimitat una aposta indecent promoguda per part dels assessors de màrqueting dels rics i les seves marques de luxe, proporcionant la falsa impressió que sempre estan disposats a retornar a la societat una bona part del que aquesta els ha proporcionat. No hi ha grandesa ni altruisme en el gest, sinó la capacitat d’aprofitar una ocasió d’or per imbuir-se d’una exemplaritat que s’incorpori als seus valors de “marca” i blanquegi els procediments econòmics i laborals que els han permès tal concentració de riquesa. Els titulars sobre aquesta reacció tant esplèndida dels magnats, obvia coses tant transcendentals com que, de manera paral·lela, es negocia amb el govern francès una exempció fiscal a la donació que acabarà convertint no només la seva solidaritat amb un negoci fiscal, sinó que al final de comptes qui ho pagaran seran els contribuents francesos. Fixem-nos que fàcilment es concentren recursos per fer front a reconstruccions de tresors arquitectònics i que difícil que és fer-ho per causes humanitàries. Quan ara fa justament sis anys es va ensorrar l’edifici industrial del Rana Plaza a Bangladesh i moriren més de 1100 persones, cap magnat europeu va aportar diners per socórrer las famílies dels treballadors afectats. Ni tan sols amb el pas del temps van acabar per pagar les empreses que, en calent, s’hi van comprometre, avergonyides públicament per produir les seves peces de roba en aquelles condicions de misèria material. Quin món hem construït, que s’ha convertit en normal socórrer inútilment les pedres i obviar ostentosament a les persones.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s